Islàndia, a l'ascensor
Després de 25 dies d'Eurocopa, és decebedor haver de reconèixer que la retòrica ha superat per golejada el contingut. En aquests 25 dies, han caigut 20 seleccions i és trist haver de dir que, pel que ens han ensenyat, no en trobarem a faltar cap en les semifinals, llevat d'Islàndia. I no perquè hagi fet el millor futbol del torneig, sinó perquè des de la irrellevància i les dimensions del futbol islandès (300.000 habitants, 23.000 fitxes i 120 professionals), hagin estat capaços de deixar enrere Àustria, de posar al límit Hongria i Portugal, de tombar la gran Anglaterra en els vuitens i de perdre només amb França, sense pal·liatius, sí, però amb la dignitat intacta. N'hi ha uns quants que amb molt més talent, potencial, possibilitats, experiència i tradició han aconseguit menys (Rússia, Anglaterra, Espanya...) o el mateix (Itàlia). Sempre és un plaer comprovar que l'ascensor futbolístic funciona, que no es guanya només amb la samarreta i que els més petits també tenen la seva oportunitat al teatre de la història. No sempre passa. Però Islàndia ho ha fet. I hi ha posat tanta fe, autoestima, entusiasme i cara dura que no només ha convertit el seu debut en l'elit en una gesta històrica, sinó que ha estat l'emoció més forta d'un torneig fins ara pla, rutinari i mediocre. Si no fos pels islandesos, Gal·les s'hauria endut aquest honor. És cert que l'impacte futbolístic a Gal·les és molt superior i que té jugadors importants com Bale, però també és un modest, també debutava en l'Eurocopa i s'ha plantat en les semifinals amb quatre victòries i una derrota, que és bastant més del que pot presumir el seu rival de demà, Portugal, que només ha guanyat un dels cinc partits jugats. França i Alemanya completen el quadre. Els amfitrions, gairebé d'ofici, amb un grup fàcil, eliminatòries assequibles, futbol industrial i Payet com a únic fet diferencial. Els alemanys, amb l'autoritat habitual, una idea ofensiva i la duresa mental d'haver superat un tercer grau contra la fèrria Itàlia. Un bagatge escàs per a un torneig excessiu en durada, en participants i sobretot en partits intranscendents.