Opinió

‘Citizens'

Fàcil predir que prendrem molt de mal amb aquesta gent al timó tan bon punt
els marcadors deixin de maquillar carències

Han con­ver­tit en esport olímpic l'habi­li­tat de sor­tir d'un toll per caure en el pro­per. En això gua­nyen meda­lla d'or. Quin estiu que ens estan donant. Des­pat­xen la sentència a Messi amb un parell de ges­tos i cre­uen que ja han com­plert el tràmit? De cap de les mane­res. Par­lem del millor juga­dor de la història i de la irre­nun­ci­a­ble neces­si­tat de defen­sar club i per­so­nes a còpia de lide­ratge, solvència i cri­teri quan et cauen de totes ban­des i creix la sos­pita que, tal com vati­ci­na­ven, volen atu­rar l'ascen­dent de Leo per via civil o cri­mi­nal, amb cons­pi­ra­ci­ons dig­nes de Fernández Díaz, ves­sant espor­tiva. Si volen humi­liar el Barça, rebel·lió i fer­mesa, tan fàcil com això, la reacció digna. En canvi, aca­ba­rem tips de cer­ti­fi­car la infal·libi­li­tat quasi papal d'aquesta junta. Ells mai no s'equi­vo­quen i la culpa és d'altres per sis­tema en eterna fugida enda­vant, com pollas­tres sense cap pena­lit­zats per les men­ti­des pro­nun­ci­a­des ahir. Esca­pen de les bra­ses sota una con­signa única: si poden car­re­gar qual­se­vol mort a Laporta, millor, tin­guin argu­ment o no. I si no, allar­guen la mà fins a menys­te­nir Guar­di­ola, quasi l'única espe­rança de futur que ens queda. Venuda per fas­ci­cles, la comèdia amb Qatar resulta un altre des­propòsit. Reno­va­ran per menys del que en pre­te­nien traure, collats per l'únic patro­ci­na­dor que poden acon­se­guir, ara amb la dis­tracció d'Ama­zon pel mig. Sort que, diuen, es tanca el cas Ney­mar amb l'arxi­va­ment de la demanda DIS perquè ja sem­bla­ven el boxa­dor gro­gui que només espera la cam­pana per esca­par del KO.

En pre­visió de per­pe­tuar aquesta col·lecció ina­ca­ba­ble de fata­li­tats, només dei­xen un camí de fugida on refu­giar-nos d'aquesta cer­tesa crei­xent. Fàcil pre­dir que pren­drem molt de mal amb aquesta gent al timó tan bon punt els mar­ca­dors dei­xin de maqui­llar carències. Per tant, un gros de culers gens dis­po­sat a patir demana asil emo­ci­o­nal a Manc­hes­ter. No cal ni plo­rar per tot el que hem per­dut. No cal ja ni rabiar d'impotència i recor­dar que, fa només sis o set anys, es va tro­bar la fórmula
d'èxit. Anem camí d'un nou ordre local con­sis­tent a seguir par­tits de la Pre­mier a canvi d'algun detall que ens recordi el paradís per­dut, allò que aquí veiem esmor­teir-se sense remei. No queda altra sor­tida que aixo­plu­gar-nos en la samar­reta blau cel de Manc­hes­ter. Aquest rumb erràtic con­du­eix, de manera ine­xo­ra­ble, al final de l'hege­mo­nia i el model tal com l'enteníem. En reacció, resulta natu­ral pre­ser­var-se i posar il·lusi­ons en un altre paner, just allà on puguis reconèixer trets i accents de la per­so­na­li­tat per­duda. Ara som del City, ves per on, qui ens ho havia de dir, temo­ro­sos de rebre més bas­to­na­des a causa d'aquest des­ga­vell que ens con­du­eix a l'ocàs. Com que això aca­barà mala­ment i ens sabrà molt de greu, col·loquem l'espa­ra­drap abans de l'apa­ra­tosa ferida, desit­jo­sos que gent esti­mada com Ini­esta o Messi no patei­xin gaire, no se'ls faci massa tràngol la dava­llada, un bai­xot simi­lar al comen­tat per Piqué quan jus­ti­fi­cava la minsa Euro­copa d'Espa­nya. Sens dubte, ho hauríem pogut esti­rar més si hagués per­sis­tit la fide­li­tat a l'estil, però tri­ada aquesta mena d'estèril ruta pel pedre­gar, quan s'acabi s'haurà aca­bat. I més val que ens agafi pen­dents del City, avui el nos­tre equip de tota la vida. Així no pati­rem tant. Optem per l'exili emo­ci­o­nal.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)