En un món ideal, els directius haurien de passar tan desapercebuts com els bons àrbitres. A partir de l'amor al club i la voluntat de
servir-lo, el seu hauria de ser un simple paper secundari, tècnic. Més o menys reeixit, però digne. D'ells depenen les bases per aconseguir que tot rutlli conforme al desig dels seguidors i la grandesa de l'escut.
Òbviament, no és el cas, un dia rere l'altre, però si ho preferiu, podem mirar cap a una altra banda, emparar-nos en la intocable grandesa del Barça, decidir que no se'ls pot qüestionar i despistar acusant el primer que passi. El mal sempre ha de venir de fora i no correspon als periodistes, pel que sembla, argumentar, informar, generar reflexió o tot allò propi de l'ofici en societat democràtica. Si hem d'aplaudir el poder, llàstima, no ho farem malgrat que sempre compensi riure els acudits als poderosos. Tractant-se del Barça, hi ha ideal i simbologia al darrere. A sobre, s'ha demostrat finalment que era factible allò que resultà utòpic per generacions: l'èxit, l'orgull i que el somni es fes realitat plena i feliç. Hi ha comportaments prou evidents i obvis que no mereixen ser premiats si aspirem a certs valors coherents. La mentida, per exemple. S'ha de dominar els eufemismes per parlar de collites quan busques el perquè d'un planter escarransit. Pregunteu-ho als pares de les promeses, a veure què us diuen, si han notat o no en el seu ànim el canvi d'orientació viscut mentre els marcadors del primer equip continuaven tapant despropòsits al futbol formatiu. Si volem quedar bé i optem pels circumloquis, preferirem, és clar, els “errors de planificació fiscal” abans que afrontar la realitat dels dos delictes detallats en el text del pacte amb la fiscalia a propòsit de Neymar. Si desitgem fugir de la crua realitat per no afrontar-la i reclamar responsabilitats, lamentarem la contínua judicialització del club sense entrar a rumiar sobre qui i com ha esperonat el fenomen tan bon punt va creure que ja no era propietari del Barça, un patrimoni de tots, per si cal precisar-ho. Si han de sortir els redactors del laude arbitral a recordar-te que t'has adormit, pots creure'ls o dissimular, convençut que el càrrec de 47 milions no té res a veure, vaja, amb qui ha de dirigir el costós Espai Barça. Sempre queda la carta de Madrid per no reconèixer on l'espifies i, naturalment, pots dir pestes d'aquell que només demana coherència, nivell i dignitat als encarregats de pilotar. I si cal, carrega't el missatger; viuràs més tranquil sense escoltar-lo quan projecta reflexions. Fes-lo culpable i exonera els autèntics responsables. Perfecte, ja ho hauràs fet tot a l'inrevés del que seria normal, correcte, assenyat. No passa res. No cal reivindicar bona gestió, al nivell que pertoca. El problema és la premsa que no està a sou. Deu ser l'única que pren decisions aquí. Ens encantaria oblidar-los, escriure d'altres aspectes, però mentre ells no corregeixin la manera de dur el club de tots i aprenguin a dirigir com manen els cànons, la feina del periodisme continuarà consistint (o no, segons interessos de cadascú) a denunciar que el rei va despullat. I a sobre de nu, pregar-li que no ens prengui per rucs. Si ells s'empesquen un repertori de girs per construir inversemblants excuses d'autoprotecció, d'altres preferiríem un Barça honest. Com cal.