Kílian Jornet és a punt d'intentar l'ascens a l'Everest, sense oxigen i corrent tants metres com pugui per intentar pujar al cim de la Terra i baixar-ne més ràpid que ningú. L'ultraesportista català –no és purament un alpinista– hi vol culminar el seu projecte Summits of my life (cims de la meva vida). Jornet ho havia guanyat tot en les curses de muntanya, i per buscar nous al·licients s'ha hagut d'inventar aquesta nova fórmula que ara intentarà culminar amb l'Everest. Hem arribat a un punt que hem convertit l'esport extrem en un fet quotidià i cal anar més enllà perquè no fer-ho és més del mateix.

El repte de Jornet, a més de 8.000 metres d'alçada, és colossal i, a diferència del Mont Blanc, el Cerví, el Denali i l'Aconcagua –els altres cims on ha preparat l'ascens a l'Everest– la possibilitat de no assolir-lo és consistent. Però si ho aconsegueix, serà inevitable preguntar-se si quedarà algun altre repte per conquerir.

En el mateix sentit, dos catalans més, Ferran Latorre i el veterà Òscar Cadiach –aquests sí, específicament alpinistes– intenten ser el primer que assoleix els catorze cims de més de 8.000 metres que hi ha a la Terra. Fa poc més de 30 anys que l'alpinisme català va coronar per primer cop l'Everest, i Cadiach ja en va ser protagonista. A tots dos, Cadiach i Latorre, els en falta només un.