Veterans
He pecat i ho reconec. Sóc dels molts que dubtaven del fitxatge de José Antonio Reyes per l'Espanyol. Com es pot fitxar un jugador que voreja els 33 anys i que arribarà per viure un retir daurat a Cornellà? En només tres partits de pretemporada –cert que el nivell dels equips holandesos no és excels– la meva opinió sobre el davanter andalús ha canviat totalment. És evident que Reyes no té el físic de fa deu anys, que no podrà aguantar tots els partits jugant els 90 minuts, però arriba compromès i amb ganes de ser un dels líders de l'equip. És d'aquells jugadors que no s'amaguen, que necessiten sentir-se importants i que el joc graviti al seu voltant. En aquest hàbitat, el d'Utrera pot donar encara moltes pinzellades del futbol que porta a dins. El problema rau en els prejudicis que tenim. Acostumem a dubtar, i d'exemples n'hi ha molts de jugadors que passen de la trentena i vénen passats de voltes. Tot i això, el futbolista modern no té res a veure amb el de fa dues dècades. Els jugadors d'ara es cuiden més, tenen més cura del seu físic i molts allarguen el seu rendiment fins a vorejar els 35 anys. Sense anar més lluny, un dels exemples més paradigmàtics viscuts a l'Espanyol és el cas de Sergio García. Un futbolista que va mostrar el seu millor futbol un cop passada aquesta barrera psicològica. Va trobar un club ideal per ser protagonista i sentir-se important, i la seva qualitat innata va fer la resta. Ara el club blanc-i-blau ha trobat en la figura de Reyes el seu nou Sergio García. Un jugador que té qualitat i jerarquia. A més, arriba amb el vistiplau de Quique Sánchez Flores. El tècnic madrileny és qui més es juga amb el fitxatge de Reyes, però és l'entrenador que més suc li ha tret. Ho va fer al Benfica i després al Sevilla. Reyes és un pura sang, veterà, això sí, però amb compromís i ganes ha vingut a demostrar que no està de passada, sinó que vol deixar els seus últims recitals de màgia a Cornellà. Què així sigui!