Catalunya encara no té un comitè olímpic amb el qual disputar els Jocs Olímpics com un estat, però això no impedeix que la cita del Brasil sigui un nou test per calibrar i comparar amb potències similars el moment que viu l'esport al nostre país. D'entrada s'ha de posar de relleu que, dels pocs més de 300 esportistes espanyols que seran a Rio, pràcticament una tercera part són catalans (98), el nombre més alt des de 1992 i un percentatge superior per exemple al del PIB de Catalunya respecte del d'Espanya. La dependència, doncs, del COE i de les federacions esportives espanyoles respecte a la feina que fan els clubs d'aquí és molt més que significativa.

És evident que hi ha un grup d'esportistes més rellevants i més coneguts, que són els que molts situen com a aspirants a medalla, com ara Joel González i Mireia Belmonte. Però, deixant de banda les figures individuals, sovint el potencial esportiu d'un país es mesura per la força i la tradició dels esports d'equip. En aquest sentit, la participació absolutament determinant –per nombre i qualitat – de molts dels nostres esportistes en els equips que el COE presenta de bàsquet, waterpolo, hoquei i fins i tot rugbi de set és un senyal del bon estat de salut de l'esport català, tot i les retallades contínues dels ajuts públics des del 2008. Les medalles són mediàtiques, però la feina de fons és indiscutible.