L'argument eren els dos porters que avui exigeixen titularitat. Amb l'amic Albert Fibla llançàvem la memòria enrere a la recerca de precedents. Incomparables, naturalment, que el futbol ha girat com un mitjó i res no val de referència. Només un cop i durant anys i panys, el Barça va gaudir de dos formidables porters alhora i, que sapiguem, mai no reivindicaren res. Callaven, tant si jugaven com si no. Eren Antoni Ramallets i Juan Zambudio Velasco. Qui recorda avui Velasco? Dissortadament, quatre. A l'Antoniu, i amb tot mereixement, l'ha preservat un xic el mite, allò del gat de Maracanã i la seva personalitat valenta i presumida que tant satisfeia els parroquians de les Corts. En canvi, Velasco ha quedat desat als prestatges de la història, només rememorat per idòlatres en deute etern amb aquells que construïren la magnífica èpica del Barça. Velasco romangué al club un munt de temporades, posant ben costeruda la progressió d'en Ramallets, consagrat finalment en el mundial 1950 quan encara no era porter indiscutible al vell santuari culer. A Velasco el va apartar dels pals un dissortat problema ocular sofert en acte de servei. Juan era un murciano plenament integrat i ens deixà fa ja dotze anys. 187 partits com a titular, amb una respectable collita de títols presidida per cinc lligues, tres copes, dues copes Llatines i el reconeixement individual del Zamora el 47/48. Guanyaria el primer campionat amb Samitier a la banqueta, protegit en defensa per Elías i Curta mentre que els Gonzalvo, Raich, Escolà, César, Bravo i Valle formaven els pilars d'un excel·lent onze també sepultat en amnèsia. En la segona lliga conquerida, ja amb Enrique Fernández de tècnic, l'acompanyaven novetats com Seguer i Basora. Viuria les cinc copes a la banqueta sense remugar, quan Ramallets era ja inqüestionable, i decidí marxar al Sabadell abans de la retirada. Mai més, fins avui, el Barça gaudiria d'una porteria tan ben guardada, tant de temps dominada per dos homes compromesos i d'enorme solvència.

A banda de reivindicar el full de serveis d'en Velasco, valgui l'article per recordar la infinitat de secundaris que forjaren el Barça tal com és. Insistim que aquell futbol no té res a veure amb les característiques de l'actual, però intentem perseverar a fer perviure el seu record, a fer-los justícia, a donar-los les gràcies. Han desaparegut els plafons de tribuna que recordaven els exfutbolistes, ara substituïts per hostesses de Qatar Airways, i l'Agrupació Barça Jugadors mereix reconeixement per la seva tasca solidària, tot i que no aconsegueix aprovar l'eterna assignatura pendent de reclamar a les directives de torn forta pedagogia i la implicació necessària per difondre i homenatjar constantment aquest immens tresor desconegut que és el pretèrit blaugrana, una meravella farcida d'exemples i grans lliçons. Ter Stegen i Bravo són coherents amb els temps que corren i posen al davant la seva ambició personal, el seu egoisme esportiu. Però és gent com Velasco amb qui ens sentim còmplices, obligats i disposats a reivindicar-los, encara que sigui amb excuses com la d'avui. Que poc que costaria dedicar-los les boques de l'Estadi, etern projecte de paraula sense que es plasmi en obra. Ara, per allò del qui dia passa any empeny, posen l'excusa d'esperar que acabin l'Espai Barça. Llarg ho refien.