Estrès sota pals
La porteria del Barça és una d'aquelles rares qüestions en què tothom té raó. La té el club, que intenta mantenir dos porters de primer nivell competint i donant un rendiment altíssim. La té l'entrenador perquè durant dos anys ha aconseguit l'objectiu amb la cohabitació i alternança, un model no sempre ben acceptat a l'entorn, i intenta mantenir la fórmula. I la tenen els dos jugadors, que se saben amb el nivell suficient per ser el titular indiscutit al Barça i a qualsevol altre equip, i no hi volen renunciar més. La bona elecció de Zubizarreta (Ter Stegen), la prudent
exigència de Luis Enrique (Bravo) i la gestió de tots tres han donat com a fruit un luxe que ha permès a l'equip superar el temut relleu de Víctor Valdés i ajudar a seguir col·leccionant títols. S'ha de valorar, i molt, però també s'ha de ser realista, perquè les coses són com són, i no com voldríem que fossin. Els jugadors ja en tenen prou. La competència ferotge els ha ajudat a donar la seva millor versió, però tenir nivell i la possibilitat (ofertes) de jugar lliga i Champions i renunciar al 50% de la quota és una concessió important que han fet a canvi d'un bé superior en aquell moment per a uns jugadors que provenien del Borussia Moenchengladbach i la Real Sociedad, que era ser en un club gran i guanyar títols. Ara la situació és diferent. Ho volen tot, i és normal. No hi ha cap altre jugador titular del Barça que renunciï a jugar la lliga o la Champions. I després de dos anys en aquesta situació, aquell difícil equilibri s'ha trencat, predominen la inquietud, l'inconformisme i la insatisfacció fins al punt de preferir marxar a mantenir aquesta situació. Arribats a aquest punt, el club ha de tenir clara la prioritat. Una cosa és mantenir l'statu quo de les dues últimes temporades i una altra, retenir un o tots dos jugadors en una gàbia. Luis Enrique s'haurà de mullar; per talent, característiques tècniques i edat, sembla clar que Ter Stegen serà l'escollit. I el club ha de saber treure el preu de mercat pel descartat