“I got this”
en les xarxes socials,
en què s'ha convertit
en un fenomen viral
Es concentra, gira la cara per trobar la complicitat d'un membre de l'equip o d'un familiar, saluda els espectadors i xiuxiueja per a si mateixa “I got this” (‘ho tinc', en anglès), abans de fer un salt i enfilar-se a la barra d'equilibri en un moment de la prova per equips de gimnàstica artística dels Jocs de Rio de Janeiro. Parlo de Laurie Hernandez, una de les integrants de l'equip nord-americà, vencedor de la medalla d'or. El vídeo del seu gest ha causat furor aquests dies en les xarxes socials, en què s'ha convertit en un fenomen viral perquè molts hi han vist concentrats els valors que requereix la competició d'elit: esforç, treball, sacrifici, esperit de superació, optimisme... Aquesta frase senzilla –“I got this”– s'ha convertit en el mantra dels últims dies per superar qualsevol pedra en el camí. En un món que tendeix a l'autodestrucció, aquestes tres paraules, amb tota la seva innocència, són tot un bàlsam reparador.
Al petit fenomen protagonitzat per aquesta menuda gimnasta (1,52 m), de només 16 anys, hi ha contribuït, també, un caràcter obert que ha enamorat bona part dels Estats Units. Alegre, expressiva i de somriure franc, Hernandez potser encara no té el nivell de popularitat de la seva companya d'equip, Simone Biles, que ahir a la nit es va penjar la medalla d'or en el concurs individual complet, però s'ha guanyat un lloc al cor dels seus compatriotes gràcies al seu carisma i a la seva gestualitat. Amb tot el desvergonyiment, es va permetre, fins i tot, fer una picada d'ullet als jutges que havien d'avaluar la seva rutina de terra en la final per equips. I tan ampla! Deu ser una combinació d'inconsciència a causa de la falta d'experiència en grans competicions internacionals –és professional de la gimnàstica des de fa només uns dies– i d'una personalitat que tendeix a l'espontaneïtat el que fa que Hernandez transiti pels aparells com aquell qui es passeja pel pati de casa, amb desimboltura i confiança, sense por i amb el cap ben alt.
L'exemple de Laurie Hernandez és un de tants que només un esdeveniment de la potència d'uns Jocs Olímpics ens pot oferir. Històries d'herois anònims fins a aquell moment que, de sobte, s'infiltren en les llars d'aquells que segueixen la competició. N'hi ha molts, de casos com el seu. Algunes vegades, d'esportistes dels quals no n'hem sabut mai més res i que troben els quinze minuts de glòria de Warhol; i d'altres, de futurs campions que tot just comencen la seva singladura. Esperem que, en el cas de Laurie Hernandez, no es quedi en un one-hit wonder. Les bases per a una carrera d'èxit ja les ha posades –el concurs de totes les gimnastes americanes en la prova per equips va ser tota una exhibició–, l'actitud també la té i, si té sort amb les lesions, segur que serà una cara recurrent en els mundials i en les properes cites olímpiques. De moment, però, ja “ho té.” L'or olímpic a Rio no l'hi treu ningú. A reveure, Laurie!