Els camins del fut­bol són ines­cru­ta­bles. O, pel cap baix, esba­tus­sats amb qual­se­vol bri de lògica. Comença la com­pe­tició i encara con­ti­nues pen­dent del mer­cat, tras­pas­sos i fit­xat­ges, o de la inter­ferència entre dos por­ters que ja no volen repar­tir-se plaça. Estre­nes la lliga depe­nent d'un pro­fes­si­o­nal excel·lent com Bravo, amb les male­tes fetes, detall que tam­poc escau gaire. Com tam­poc el calen­dari, aquest des­ga­vell eter­nit­zat sobre el qual tot­hom brama i ningú arre­gla. Vint equips a pri­mera, 22 a segona, copa a doble matx, hora­ris embo­gits per impe­ra­tiu catòdic. Apli­car seny en aquest indes­xi­fra­ble món? Per favor, par­lem de fut­bol, ter­ri­tori on s'enlai­ren home­nat­ges a João Have­lange, repre­sen­ta­tiva icona que per­so­ni­fica els abu­sos de cert poder. Del tras­pas­sat i les seves ombres en sos­te­nen els defen­sors que mai no va ser con­dem­nat –quin argu­ment!–, i alguns recor­den el seu car­net del Barça, com si això sig­ni­fiqués patent de cors, sal­va­guarda davant qual­se­vol retret.

A Glas­gow, lliçó de tos­su­de­ria dels segui­dors del Cel­tic, dis­po­sats a his­sar ban­de­res pales­ti­nes en obert des­a­fi­a­ment. Paguen a gust les mul­tes de la UEFA, tot i que els sur­ten força més bara­tes que enar­bo­rar este­la­des, vés a saber quin cri­teri segueix el jutge encar­re­gat de repri­mir pacífiques lli­ber­tats d'expressió als esta­dis. Ja situ­ats en aquests mis­te­ris inson­da­bles i atemp­tats con­tra la raó, s'acaba acu­sant l'Ajun­ta­ment per manca de trans­port públic, indul­tant sense càstig el boig que situa una final a les onze. També cal­dria una vida sen­cera lliu­rada a la causa per inten­tar enten­dre el regla­ment, les pau­tes que et mar­quen qui pot jugar i qui no, on pot fer-ho i on no, sobre­tot apli­ca­des a l'ascens pun­tual de juga­dors del filial. El fut­bol com a sinònim de desori en grau pur.

Mis­te­ris inin­tel·ligi­bles als quals s'afe­gei­xen les habi­tu­als pro­jec­ci­ons opor­tu­nis­tes en calent, com la de con­si­de­rar Arda facul­tat per omplir l'obsessió del quart davan­ter. Un any i 40 mili­ons després, encara des­co­bri­rem que aquest vers lliure turc ha de jugar davant i al seu aire, vere­dicte que també guar­da­ria certa irònica gràcia. Dub­tes, enig­mes i cala­mi­tats que només s'esva­ei­xen quan Messi entra en acció, con­ver­tit ara en tot­po­derós direc­tor d'orques­tra. Com que hi ha gent per a tot, encara hi haurà qui el cri­ti­qui per cami­nar, per dosi­fi­car for­ces men­tre rumia la pro­pera geni­a­li­tat. Con­tra l'immens des­ga­vell d'aquest negoci, Leo és el para­digma, l'antídot, llum de guia i espe­rança al final del cons­tant túnel. Ell s'eri­geix com a remei a qual­se­vol pèrdua de fe o desig d'aban­do­nar l'afició a la pilota. El des­as­tre s'esva­eix quan Messi agafa la batuta i et regala un reper­tori de detalls capaços d'esbor­rar tanta bai­xesa. Com ahir, can­vis de joc, xuts secs com una fue­tada, pau­ses que atu­ren el món. Pin­ze­lla­des geni­als que acon­se­guei­xen nete­jar la pis­sarra plena de greu­ges i des­propòsits per tor­nar a creure en el fut­bol, a recon­ci­liar-te amb el joc mal­grat que encara calci xan­cles d'agost. Al final resul­tarà que l'encer­ten aquells que limi­ten el segui­ment als 90 minuts i pres­cin­dei­xen de la inin­tel·ligi­ble resta. I, en cas de dubte exis­ten­cial, la constància en el cum laude de Messi, acom­pa­nyat del seu lloc­ti­nent Luis Suárez, defi­nició pura de gole­ja­dor. Una altra mitja dot­zena amb Leo, el sol que tapa nafres i escalfa ànimes.