Gerard Piqué a Sopa de Cabra
la realitat
Dimarts 16 d'agost a les 21.59 h, assegut a la fila 5 de la platea del Cap Roig romanc en espera dels Sopa de Cabra perquè em recordin qui havia promès ser quan era jo. Aldarull. Batibull. Senyors de Girona enfilant-se a les cadires. A punt del “bona nit malparits?” No. Gerard Piqué arriba a la llotja i una part de l'audiència s'hi acosta mòbil amb mà per compartir la fotografia per WhatsApp amb el missatge de “Ei, mireu qui hi ha al concert de Sopa!”, o sigui, no interessa tant la gràcia comprensiva de veure un dels millors centrals del món, sinó l'oportunitat d'utilitzar la seva imatge per despertar enveja immediata cap als absents. Com a bon cristià, per tal d'ajudar en Gerard a respirar una mica, m'enfilo sobre la meva cadira i crido “Cabrons, que no em coneixeu? Jo escric a L'Esportiu i parlo de Piqué com em dóna la gana!”, però mentre la meva dona m'estira exigint que guardi les formes, dos adults sospitosos d'haver-se passat els vuitanta consumint la farina de la Costa Brava, em llancen les restes d'un entrepà de luxe i m'envien a defecar. M'assec. No passa res. Pensament positiu: si ho hagués fet l'Albert Rivera hauria estat pitjor.
Comença el concert i amb el Tot queda igual un fill de la Bonanova s'aixeca mòbil en mà i enlloc de filmar la guitarra d'en Thió, es dedica a gravar el jugador del Barça per veure si balla o no. Em poso la disfressa d'il·lustrat del segle XVIII i amb bones formes li faig veure que no té dret a violar la intimitat del proïsme. La resposta és demolidora: “Li va amb el sou.” Just en aquell moment l'hauria enviat “sota una estrella” d'una coça mentre li enganxava “por delante y por detrás” “el far del sud”, però com sempre faig quan em trobo davant la barbàrie, esbufego amb una superioritat moral insultant i constato que tenim un problema greu que no té a veure amb ser independents, federats o dats pel sac: ens falta aprendre a mesurar la realitat.