El palau, el neguit de Sasa Volkov
Stan Kasten té 64 anys, ha governat els Braves i els Nationals de beisbol, els Thrashers d'hoquei i ara presideix els Dodgers, també de beisbol. Fa cara d'home satisfet i encara avui és l'únic directiu que l'NBA ha distingit com el millor de l'any dues vegades de manera consecutiva. Va ser el 1986 i el 1987, quan era president i mànager general d'Atlanta. En el draft d'aquells anys, Kasten, un paio d'horitzons dilatats, va escollir Gus Binelli, Song Tao, Theofanis Christodoulou, Ricardo Morandotti, José Antonio Montero, Franjo Arapovic i Valeri Tikhonenko. “Vam ser pioners”, recorda Mike Fratello, llavors tècnic de l'equip en la biografia dels Hawks. “L'Stan tenia una gran habilitat per preveure què passaria i què necessitaríem en el futur. Sabia que hi havia talent en altres països i que calia estar-hi a sobre.” El 1985 Kasten, il·luminat aleshores i profètic avui, havia escollit Arvydas Sabonis i el 1986 també havia tingut ulls per a Aleksandr Volkov.
Fa tretze dies Sport Express, el diari esportiu més important de Rússia, va celebrar 25 anys i en l'exemplar del dia regalava una reedició del primer número, publicat el 14 d'agost del 1991. Quatre cares en format llençol amb articles de futbol, escacs, fórmula 1 i un de bàsquet, sobre Volkov, aquell 2m09 elegant i que, un altre avançat al seu temps, podia jugar al perímetre. El Sasa, hi llegim, va arribar a Atlanta amb alguna noció d'anglès i acompanyat de la seva esposa Alla, que no en sabia ni un mot. Dos anys després, l'Alla ja en sap més perquè es passa el dia mirant pel·lícules en anglès a casa, “un palau per a la gent de l'est” que és sempre ple de “parents, amics, amics d'amics i amics d'amics d'amics”. Volkov, que cobra uns 600.000 dòlars per temporada alguns dels quals van als comptes del govern soviètic, condueix un bon cotxe i, recorda, quan portava quatre mesos a Atlanta encara es llevava intranquil dient-se si tot allò no era un somni. I tot i que la seva és una felicitat certament indescriptible, el volk (‘llop', en rus) ha passat un últim any molt neguitós. Sense jugar, recuperant-se d'una operació en cada canell que li ha deixat dues cicatrius en forma de V. La cosa va bé però el Sasa pateix. I si no tornava a ser el mateix i havia d'abandonar “el millor dels dos mons”? Soviètic, fill del desassossec permanent i invariable, tem “no recuperar-se del tot i trair els companys d'equip, els seus amics Mo Malone, Spud Webb i Doc Rivers i els que l'havien portat a Atlanta.”
El 1987, els Hawks de Kasten i Fratello van convidar jugadors de l'URSS a un campus d'estiu i el 1988, just abans dels Jocs de Seül, el propietari Ted Turner, que tenia bon fil amb Moscou perquè el 1985 havia impulsat la celebració dels Jocs de la bona voluntat, va enviar l'equip a Moscou a jugar tres partits contra la selecció soviètica. Dominique Wilkins i companyia en van guanyar dos i van perdre el tercer. Dies després, a Seül, la URSS es va penjar l'or derrotant els EUA en la semifinal i un any més tard, quan l'acer del teló macerava, Fratello tenia Volkov als Hawks. “És un heroi nacional que està molta estona assegut a la banqueta [13,1 minuts en l'any de rookie], intentant aprendre una nova llengua i una nova cultura. Si fos ell, no crec que ho hagués sabut fer ni la meitat de bé”, explicava el tècnic al Times de Los Angeles, el febrer del 1990.
L'heroi del sistema es va recuperar feliçment de la lesió i, la memòria és en aquest cas ben fresca, 21 anys després sent president de la federació ucraïnesa de bàsquet nomenava Fratello seleccionador d'Ucraïna.