El 25 de maig de 1967, el Celtic completava la temporada perfecta després d'imposar-se a l'Inter de Milà en la final de la copa d'Europa disputada a Lisboa. L'equip de Glasgow guanyava així el cinquè títol del curs, després d'haver-se imposat també en la lliga escocesa, la copa, la copa de la lliga i la copa de Glasgow. Aquest històric quintet, que va comportar que el Celtic guanyés totes les competicions en què va participar la temporada 1966-67, continua sent, encara avui, una de les principals fites d'un club de futbol europeu. Perquè serveixi com a exemple de la magnitud d'allò que aquell Celtic va assolir, ni tan sols el Barça de Guardiola, que va guanyar el triplet la temporada 2008-09, va poder imposar-se en totes les competicions en què va participar, ja que aquell any va perdre la final de la copa Catalunya contra el Sant Andreu.

És cert, però, que allò que va convertir en veritablement històrica la temporada dels de Glasgow va ser el seu triomf en la final de la copa d'Europa, en què van derrotar un arxifavorit Inter de Milà que havia aconseguit, a més, avançar-se en el marcador. L'heroica remuntada dels “lleons de Lisboa” va permetre el Celtic alçar el màxim títol continental en la seva primera participació. La fita és encara més lloable en comprovar que aquell Celtic va ser campió jugant exclusivament amb jugadors escocesos, tots nascuts en un radi de menys de 50 quilòmetres al voltant de Celtic Park.

El triomf dels de Glasgow va representar la primera victòria no llatina en la copa d'Europa. Fins aleshores, el trofeu se l'havien repartit equips espanyols, portuguesos i italians. Tot sovint, es presenta el Celtic com el primer campió “britànic”, un fet que no deixa de ser paradoxal, ja que en la celebració del triomf, entre el públic que donava suport a l'equip escocès, no es va poder veure ni una Union Jack.

I és que el Celtic, tot i estar establert a la ciutat escocesa de Glasgow, és, fonamentalment, un club d'imaginari irlandès. L'entitat esportiva va ser fundada el 1887 per Andrew Kerins, més conegut com el germà Walfrid, un marista originari del comtat de Sligo, que pretenia així ajudar la comunitat catòlica irlandesa que havia emigrat a Glasgow i que vivia sovint en condicions de pobresa i misèria. Des dels seus inicis, doncs, el Celtic va ser un club identificat amb la comunitat catòlica irlandesa de la Glasgow industrial, un fet que ha perdurat convertint aquells immigrants i els seus descendents en el principal suport del club.

Aquesta és, doncs, la raó essencial per què, quan el Celtic va alçar la copa d'Europa del 1967, els seus seguidors van celebrar-ho exhibint banderes irlandeses i no pas escoceses o britàniques. De fet, en tornar a Celtic Park per compartir amb l'afició aquell triomf, van ser desenes les banderes tricolors irlandeses que van onejar. Entre les ensenyes irlandeses que van rebre els herois de Lisboa a The Paradise (el nom popular amb què els seguidors del Celtic designen el seu estadi), n'hi havia una d'especialment significativa: la que onejava de forma permanent al capdamunt d'una de les grades del recinte esportiu recordant les arrels irlandeses del club. Pràcticament des dels seus orígens, quan Irlanda era encara una illa sotmesa en la seva totalitat a la dominació britànica, el Celtic va tenir una insígnia irlandesa hissada a l'estadi. La bandera voleiava sobre una gespa que havia estat portada expressament des del comtat irlandès de Donegal gràcies al mecenatge de Michael Davitt, militant nacionalista i fundador de la Irish National Land League, sota la creença que “la gespa verda transportada des del vell Donegal resultaria d'allò més relliscosa per a qualsevol rival saxó”.

La primera ensenya irlandesa que va ser arborada a Celtic Park no era encara la tricolor que avui identifica la República d'Irlanda, sinó una bandera verda amb una arpa a l'interior que era la senyera utilitzada pels nacionalistes irlandesos durant els segles XVIII i XIX. La tricolor irlandesa –una bandera que simbolitza, justament, la pau (representada pel color blanc) entre les religions catòlica (el verd) i protestant (el taronja)– va començar a onejar a l'estadi del Celtic el 1922, després de la guerra d'independència irlandesa que havia acabat l'any anterior amb el reconeixement de l'estat lliure d'Irlanda i amb la partició de l'illa.

L'ensenya estava carregada de simbolisme, ja que va ser un regal del govern del nou estat lliure al Celtic en nom del poble irlandès. Des d'aleshores, la bandera va estar voleiant al cel de The Paradise de forma ininterrompuda fins al 1951, quan, després de gairebé tres dècades exposada a les inclemències meteorològiques de Glasgow, el llavors entrenador del club, Jimmy McGrory, va sol·licitar que fos arriada, aprofitant una gira del Celtic per Irlanda, per rentar-la i restaurar-la.

El sectarisme a l'Escòcia dels anys cinquanta va quedar palès quan cap fabricant de banderes de Glasgow va acceptar l'encàrrec de McGrory de restaurar l'ensenya irlandesa o de fabricar-ne una de nova. Davant d'aquesta situació, l'entrenador va decidir escriure a Éamon de Valera, històric dirigent independentista i, aleshores, president de la recentment proclamada República d'Irlanda, per exposar-li la problemàtica. La resposta del taoiseach no es va fer esperar i ben aviat va fer arribar al club, en nom del poble irlandès, una nova bandera tricolor que, de seguida, va ser hissada a Celtic Park. La irlandesa, malgrat el seu simbolisme pacífic, va generar nombroses controvèrsies, especialment entre la comunitat protestant, identificada futbolísticament amb el Rangers, l'etern rival ciutadà del Celtic, que considerava que el fet que onegés de forma permanent al cel de Glasgow era una provocació. El sectarisme contra la comunitat immigrant catòlica irlandesa, un fet quotidià entre la població protestant i probritànica, va arribar a les institucions el 1952 quan, després de greus enfrontaments violents durant la celebració del derbi de Glasgow, els tribunals van induir la federació escocesa de futbol a prohibir l'exhibició de banderes que poguessin ser considerades com a provocatives pels afeccionats d'altres clubs. Aquesta prohibició tenia com a objectiu específic forçar el Celtic a retirar la bandera tricolor hissada al seu estadi, una petició que el club es va negar a acceptar argumentant les seves arrels irlandeses. Finalment, la federació es va veure forçada a retirar la mesura pressionada per la resta de clubs de la lliga, que temien que una expulsió del Celtic de la competició acabés suposant una reducció dels seus ingressos.

La controvèrsia amb la tricolor de Celtic Park no va acabar, però, aquí. El 1972, novament, un magistrat britànic va decretar la retirada de la bandera irlandesa argumentant que una part de la població la considerava ofensiva en un moment d'auge de la violència sectària en el futbol escocès i d'especial tensió al nord d'Irlanda amb la revifalla de l'activitat de l'Exèrcit Republicà Irlandès. Tot i l'argumentació judicial, el Celtic va negar-se, de nou, a retirar la bandera, recordant orgullós els seus orígens irlandesos. Una bandera que encara avui continua onejant al capdamunt de Celtic Park, un estadi que evoca permanentment aquella gloriosa temporada 1966-67 que ha quedat gravada amb lletres d'or en la història del club. “Nosaltres l'hem guanyada, ells no ho faran mai”, clamen orgullosos els afeccionats del Celtic que recorden als seus acèrrims rivals del Rangers que mai no podran presumir com ells de ser campions d'Europa. I tot gràcies a aquells meravellosos “lleons de Lisboa” que els van dur a la glòria un vespre de maig del 1967.