El perfil
José Joaquín Aguirre, jutge instructor del cas Negreira
El jutge enderiat
Avui dia, en el món del futbol professional, no n’hi ha prou amb la sospita d’un àrbitre que una acció ha estat penal o que un gol aconseguit en una posició controvertida és legal per xiular el punt fatídic o assenyalar cap al centre del camp. Per això hi ha el VAR, que tira línies i acaba posant la tecnologia al servei de la veritat futbolística (o almenys aquest és el propòsit). En el món dels jutges que continuen vestint de negre, i només de negre, no hi ha VAR que valgui, i quan un magistrat s’enderia, tira endavant hi hagi o no hi hagi tota una ciutadania posant-se les mans al cap, escandalitzada. Això és el que fa el jutge José Joaquín Aguirre, titular d’instrucció número 1 de Barcelona, el més veterà de la plaça. És un jutge enderiat, i ara la seva dèria es diu Negreira.
No és una opinió periodística, així el veuen companys de professió consultats per aquest diari i així ho ratifica una trajectòria de 35 anys de carrera judicial plena de decisions en què sembla més haver-hi pesat una forma d’actuar més pròpia de Robin contra el maligne que no pas d’un jutge afrontant la sempre difícil tasca de trobar la veritat judicial. Tant és que fins i tot se l’ha acusat de tenir una obsessió indagatòria amb la policia, a la qual ha investigat des del seu jutjat.
Nascut a les illes Canàries l’any 1958, Aguirre ja va ocupar un destí judicial a Barcelona el 1985, i no va ser fins al 1988 que va recaure al jutjat d’instrucció que encara dirigeix avui dia. Alt, voluminós, no passa desapercebut als passadissos de la Ciutat de la Justícia, ni tampoc és aliè a la premsa, i a un cert tracte amb aquesta, a causa d’haver anat a parar al seu despatx alguns dels casos que acaben rebent l’etiqueta de mediàtics.
Instruccions de mai acabar
Un dels trets que caracteritza el magistrat, i no és precisament una distinció que l’honori, és la conversió de les causes que investiga en instruccions de mai acabar. No es pot tenir una persona a l’aparador de la sospita pública d’una investigació judicial durant anys i més anys, si no hi ha una causa de pes, fonamentada, que ho justifiqui, més enllà de les sospites del jutge de creure que hi ha un possible delicte.
Això és el que ha passat en casos com el Macedònia, en què Aguirre es va embrancar en la investigació d’una obscura trama de corrupció de narcotraficants, confidents i policies a l’entorn del tràfic de droga. Va investigar a fons els Mossos d’Esquadra, va enfrontar-se al major, Josep Lluís Trapero, i finalment va portar a judici disset persones, de les quals només se’n van condemnar vuit i la resta van quedar absoltes, entre elles un agent de la policia de la Generalitat. El cas, iniciat el 2010, no es va jutjar fins al 2022, i a la sentència tots els acusats es van beneficiar de l’atenuant de les dilacions indegudes, és a dir, que havien estat perjudicats pel ritme lent d’aquella instrucció, la prova de la qual estava gairebé tota practicada a finals del 2010.
El mateix foc d’artificis és el que Aguirre ha dut a terme amb el conegut com a cas Volhov, vinculat amb el procés independentista català. Va evidenciar l’obsessió del magistrat per demostrar que Carles Puigdemont havia acordat amb el govern de Vladímir Putin l’ajuda de milers de soldats russos que havien de venir a Catalunya a plantar cara a l’exèrcit espanyol. Foc d’artifici judicial per alimentar el foc d’artifici d’alguns mitjans de comunicació en contra de l’independentisme. En aquest cas Aguirre no va ser cap borinot per a la policia, sinó que va donar corda als deliris acusadors de la Guàrdia Civil contra pesos pesants de l’independentisme. Les resolucions d’instrucció dictades per Aguirre, en un cas que s’ha anat diluint en el temps però que encara està viu al jutjat, han estat més pròpies d’un jutge sentenciador que d’un d’instrucció que investiga presumptes fets delictius.
En aquest terreny de joc judicial, els equips jurídics del Futbol Club Barcelona, Jan Laporta, Sandro Rosell ja es poden anar preparant per jugar un partit molt llarg, amb alguna cosa més que una pròrroga. S’han de preparar també per escrits del jutge instructor que poden arribar a semblar més propis de la funció acusadora de la fiscalia, com ja ha arribat a passar.
De moment, en ambients judicials ja es critica la doble figura penal exposada pel jutge en aquest cas que investiga un delicte de suborn i de corrupció entre particulars. O una cosa o una altra, perquè si a l’àrbitre Negreira se li pot donar la categoria de funcionari, aleshores el delicte és el primer i no pas el segon.
Serà llarg i dur per a la institució del Futbol Club Barcelona veure’s sotmès a la dèria del jutge, una manera de fer que no ajudarà gens a la imatge internacional del club.
Notícies relacionades
Notícies
Dissabte,27 abril 2024
