Els antiherois blaugrana d’en Bayer
Litmanen: el pare de Vermaelen
Va arribar quan ja no feia il·lusió perquè era més excedent que novetat, la redundància de l’obsessió de Van Gaal d’adaptar la identitat del Barça al seu paradigma ceballut, la certesa que és més plaent perdre amb els de casa que vèncer amb els de fora: un finlandès rebut com un holandès més i la mostra que certes nacionalitats amigues poden caure antipàtiques si has de conviure-hi amb excés.
A partir d’aquí, Litmanen va ser el pare futbolístic de Vermaelen, el rendiment immediat trencat per les lesions, la decepció sense ser decepció perquè és difícil tenir un desencant quan no has estimat del tot, el futbolista capaç de realitzar una enquesta de qualitat sobre l’eficàcia dels serveis metges del club, o sigui, el calvinista gentil que acaba preguntant educadament per la família del fisioterapeuta i recomana lectures existencialistes d’autors nòrdics: l’esforç mental de passar pel Camp Nou desconstruint expectatives de glòria eterna, com tu i ell tornant del viatge de noces a països tropicals. Ho recordes, estimada?
Així doncs, dos anys després de la seva arribada apàtica, l’estilista arquitectònic de l’Ajax del 95 va marxar un dia qualsevol amb el convenciment d’haver fet cap on ningú l’esperava, d’haver estat part del decorat cendrós d’un Barça sense flama, de deixar com a herència temps lliures als radiòlegs, i en definitiva, de no haver estat just amb si mateix després d’uns anys de glòria en què qualsevol mitjapunta d’Europa havia d’aprendre finlandès per ser moderadament feliç.