Un català amb vida arquetípica gaudeix passejant la seva ètica conservadora per Llafranc o Sant Martí d’Empúries, bermudes clares, camisa mig entreoberta, i un diàleg eclèctic sobre el futur de la llengua, el Barça i el darrer disc d’en Guillem Gisbert. De totes maneres, tot canvia si entra a l’equació Jéremy Mathieu amb una nit compartida de fum i líquid a qualsevol local nocturn del Maresme, amb persones de sexe canviant a sobre la barra, un diàleg en silenci sobre els vicis mundans dins la vida futbolística, i un brindis final pel gol contra el Madrid: qualsevol pirata torna a terra per gaudir de les seves glòries d’ultramar.

Aquest era Mathieu, el nostre Jean de Grenoble, el francès desconegut que estava d’Erasmus a Barcelona i va aparèixer al pis amb un penjador ple de camises perquè la seva amant catalana l’havia fet fora pels silencis perllongats, per no fer bromes de qui és relativament feliç una tarda dubtosa, per mantenir pautes pròpies dins una vida lleugerament compartida, i per nodrir l’esguard de qui crema la joventut a Barcelona com podria estar gastant-la a Marsella, Amsterdam o Estocolm: res era singular en les rutines de Jean Lamberd i de Jéremy Mathieu.

Per això tots dos varen deixar Barcelona enrere sense regalar-nos records, sense donar-nos elements clars de si tenir-los va ser positiu, sense cap petit gest de vida entrellaçada, sense tenir la certesa de si amb el temps vam ser un bon relat, o simplement, una etapa més d’una història desarrelada de si mateixa: un nòmada sense capacitat d’enyorar ni ser enyorat.