Camina el barcelonisme entre incerteses, inquietuds i més dubtes del compte, considerant on som i sobretot d'on venim. Però tampoc és un fet extraordinari. D'una banda, tenim la tendència malaltissa del culer estàndard a interpretar un eclipsi de sol com un senyal de l'apocalipsi que s'aproxima. I, d'altra banda, tenim el crescendo d'aquest Real Madrid, el de Mourinho, que per primer cop en dos anys i escaig supera el Barça en la comparació.

L'equip blanc no perd. És líder en la lliga amb sis triomfs i dos empats i també en la Champions, amb tres de tres; les seves victòries són contundents; no brilla, però goleja; apareix més sòlid, més fiable i, per primer cop en moltes temporades, menys primari com a equip; i, a sobre, Cristiano Ronaldo marca de quatre en quatre els gols que tant se li resisteixen al Barça en aquest inici de campanya.

L'equip blaugrana no està malament. El separa només un punt del Madrid en la lliga i també lidera la Champions, però avança més pesat, més discret; el seu futbol no brilla com ens té acostumats, li costa més vèncer els rivals i transmet sensacions contradictòries segons el moment i el partit. Un panorama idoni per abonar el ja hi som amb arguments de l'estil «Villa falla més que marca», «Bojan no serveix», «cal un altre davanter», «no hi ha pla B», «els suplents són massa suplents», «la plantilla és massa reduïda», «Guardiola fa massa canvis tàctics», «per què Thiago no juga més»...

Que el Madrid es mostri fort, que se sàpiga que no regalarà res, no és pas mala notícia al Camp Nou. Posa tots els sentits en marxa i això és indispensable per arribar al cent per cent. Però això és teoria. En la pràctica, es viu molt millor veient el Madrid pel retrovisor, menystenint l'escassa ambició del seu futbol i fotent-se d'alcorconazos i altres ridículs.

Hauríem de començar a curtcircuitar la famosa teoria dels vasos comunicants. Que el Madrid surti de la crisi no vol dir que el Barça estigui entrant en crisi. L'equip blaugrana –fa setmanes que ho diem– simplement està entrant en la temporada de manera diferent a l'equip blanc. Els de Mourinho hi han entrat a sac per urgències del guió, i els de Guardiola ho fan més a poc a poc per exigències d'un mundial que els ha espremut de manera molt especial.

Aquesta setmana de copa és més interessant del que l'absència de glamur competitiu podria suggerir. Hi ha una anàlisi epidèrmica que retindrà la victòria al camp del Ceuta (0-2) i la confiança que generen Bartra i Fontàs, però que continuarà exigint (o posant ciris) pels gols de Villa demà contra el Sevilla. Si aprofundim una mica més, veurem més gols que els que van marcar Maxwell i Pedro.

Per exemple, que continuar endavant en la copa garanteix més participació als jugadors amb menys minuts i això és important per a la bona salut física i mental del grup. O el compromís de l'equip al camp d'un segona B i la resposta solvent dels xavals, en contrast amb l'estrident representació de Mourinho basada en l'amenaça als seus, la pressió mediàtica i la irrellevància del planter. I el més important; una setmana completa de treball físic específic –n'hi haurà una altra amb motiu de la tornada– que permetrà al nucli dur blaugrana recuperar terreny perdut camí de l'estat de forma òptim.