La sintonia del pelegrinatge cap a Vila-real sona amb ritme conegut. Una percussió a ritme de batucada que ja han viscut els 3.000 aficionats que matinaran per anar cap a la Plana. L’ombra allargada de Raducanu farà acte de presència a l’estadi de la Ceràmica. L’últim desplaçament massiu a Vila-real va ser fa setze anys. En aquell 2004, l’Espanyol de Luis Fernández va començar a construir el relat de la salvació. Un gol solitari del romanès va certificar un triomf èpic. Un gol recordat per com va cedir la tanca de seguretat, però, per sort, no hi va haver cap ferit greu. Ara l’afició ha fet seu aquest esperit. Una forma de vida i de patiment. Ningú veu impossible sortir amb els tres punts a la butxaca i iniciar aquesta segona volta de la millor manera: amb un triomf per seguir endavant amb l’odissea de primera. La carrera d’un salmó blanc-i-blau que encara no ha guanyat a casa.

L’altra cara de la moneda és la derrota del 2009 amb Pochettino. Desplaçament massiu però amb dolor al cor per una desfeta que semblava condemnar l’equip. Al final es va salvar i aquesta és també l’altra lliçó que cal aprendre: cap equip se salva a l’equador de la lliga ni cap cau a l’infern.