Engendrar un fill a l’Uruguai és pràcticament sinònim de forjar un futbolista. Quan un pensa en la petita república oriental, enclavada entre el Brasil i l’Argentina, i amb totes les de perdre, és inevitable evocar memòries, totes exemplificades mitjançant el Maracanazo, que desemboquen en la paraula miracle. Una potència futbolística de tan sols tres milions d’habitants. Dos mundials a la solapa, quinze copes d’Amèrica, un orgull que no cap en les seves fronteres i, sobretot, una capacitat per reciclar-se que només s’entén des de la passió. “Som un país petitet però somiem a ser gegants. Mai ens donem per vençuts, som somiadors, som una família”, va manifestar el llegendari capità Diego Lugano durant el mundial del Brasil, quan la celeste, després de superar un grup majúscul contra Anglaterra i Itàlia, i amb la sorprenent Costa Rica, va clavar el genoll en els vuitens de final contra Colòmbia.

Han canviat moltes coses a l’Uruguai des d’aleshores. Moltes, menys la seva capacitat innata per competir. Lugano, amb 95 internacionalitats a l’esquena, ja és història dels terrenys de joc i té un càrrec al São Paulo. Godín, que ha crescut sota la seva tutela, llueix la cinta de capità i ara és ell qui cuida el seu nou company de batalles, Josema Giménez, amb qui comparteix dia a dia a l’Atlético. Després d’una era fructífera, amb un tercer lloc en el mundial de Sud-àfrica i la copa Amèrica del 2011, altres tripulants han començat a baixar de la nau celeste, sobretot al mig del camp, on Egidio Arévalo Ríos i Diego El Ruso Pérez, dos gladiadors sense traça però amb un amor desenfrenat per la samarreta nacional, també han exhaurit els seus dies de servei a la pàtria per obrir la porta a una nova era.

Però l’Uruguai sempre troba jugadors al carrer, on no hi ha zones restringides a la pilota i d’on comença a treure el cap una generació precoç i que a les mateixes pulsacions accelerades per la selecció hi suma uns atributs tècnics força refinats i que complementen la rauxa charrúa. “Ha estat una obsessió meva i crec que estem millorant. El futbol uruguaià sempre ha estat molt vertical, la pilota estava en permanent disputa entre els atacants i els defenses i els nostres migcampistes mai s’havien preparat per ser el nexe del joc. Estaven preparats per dividir, per contenir, per guanyar rebots..., però crec que estem entenent que hem de donar coses diferents als migcampistes”, opina el seleccionador sub-20, Fabián Coito, que ha intervingut directament en la formació d’alguns dels migcampistes que ara, a les portes del mundial, han estat citats per Óscar Washington Tabárez, com ara Nahitan Nández, Rodrigo Bentancur, Lucas Torreira o Giorgian de Arrascaeta, i en d’altres com Federico Valverde o Nicolás de la Cruz, que estan també trucant a la porta del Maestro. “La millora dels entrenadors i també l’observació del que passa en altres països ens està ajudant a millorar aquesta faceta”, continua Coito, esperançat que puguin formar jugadors amb virtuts per “organitzar”, però sense perdre “el segell ni l’essència tradicional”. I Rússia 2018 pot ser un primer test cap a aquesta nova vida. “Els joves aporten alguna cosa diferent del que fèiem, sobretot al mig del camp. El gran distintiu era l’aspecte físic, que continuem treballant, però ara també potenciem la gestió de la pilota i això ens dona equilibri”, ha destacat també Tabárez, esperançat que la Uruguai de sempre, la que es forja al carrer, tingui també un matís acadèmic.

juventus

dépor / Madrid

sampdoria

boca juniors

CRUZEIRO