L’última parada d’un 2020 anòmal, dur i trist va deixar la mateixa sensació desconcertant que ha predominat durant l’any al Girona. L’equip arribava a Tenerife amb la convicció d’haver trobat el camí de la regularitat i en va sortir amb la cua entre les cames. Després de setmanes de solidesa, va arribar la imatge més tova, fràgil i inoperant contra un rival que lluita a la part baixa. El Girona no va tenir res a fer contra el Tenerife, que va marcar aviat, va aprofitar la passivitat blanc-i-vermella al darrere i va saber contenir un Girona que no li va fer ni pessigolles en atac. Un paper trist dels gironins, que va fer la sensació que ni tan sols van creure en la reacció per aixecar un partit que s’havia posat de cul de seguida i que no va alterar el guió.

La ratxa d’imbatibilitat amb què el Girona es presentava a l’Heliodoro Rodríguez López (quatre partits de lliga i un de copa sense rebre cap gol) es va esmicolar de seguida. I això que la posada en escena prometia. O ho semblava. Els gironins van assumir la possessió des de l’inici, van posar la pilota a camp local i van tenir dos córners en els tres primers minuts. Santi Bueno, frenat per un rival, no va poder arribar a la centrada de Mamadou Sylla. El Tenerife, en canvi, no va necessitar tenir gaire pilota per destrossar una defensa gironina que va fer aigües. Fran Sol ja va rematar sol, fregant el pal, en l’avís de l’1-0. En una falta lateral, fins a tres homes locals van arribar sols al pal llarg. Bruno Wilson la va connectar i va batre Juan Carlos amb facilitat (7’). La passivitat defensiva del conjunt de Francisco feia mal d’ulls. De res servia acaparar la pilota, perquè feia la sensació que a l’equip de Ramis ja li anava bé, cedir la iniciativa sense cap mania. La possessió blanc-i-vermella era inofensiva. Samu Sáiz les perdia gairebé totes, sovint amb passades relativament fàcils. I cada cop que arribava, el conjunt local era capaç d’intimidar una defensa desesperadament tova. Juan Carlos va treure amb problemes un xut d’Apeh en un contraatac. L’única intervenció de Dani Hernández va ser per treure un xut amb l’esquerra de Yoel Bárcenas, que havia penetrat bé des de la dreta (33’). I en l’acció posterior, el segon. El Tenerife va trobar una autopista pel costat que defensava Franquesa i va acabar marcant per l’altre, després de deixar retratada tota la defensa visitant. Apeh va tenir temps d’aturar-se al banderó de córner. Shaq Moore la va centrar, Bermejo la va descarregar amb el cap i, a l’altre costat, Fran Sol la va rematar. Tots, sense que cap rival els pogués fer ombra. En poc més de mitja hora, el partit s’havia convertit en una muntanya per al Girona i en una recompensa difícil d’imaginar per a un equip encallat en zona de descens. Ni Stuani ni Mamadou Sylla no en van tenir cap en condicions, i Samu l’únic que va fer va ser veure la cinquena groga del curs. Al límit del descans, Bernardo ho va provar en un córner, però amb tanta timidesa com tot el que havia fet l’equip.

Calia regirar el guió, i no hi havia manera. El Tenerife, ben posat i tancant els espais. I el Girona, amb la pilota però sense fer ni pessigolles. Francisco va trigar a moure res. Superada l’hora de partit, Aday va entrar per Samu Sáiz. Semblava mentida, però hi havia més activitat a l’àrea de Juan Carlos que a la de Dani Hernández. De fet, el 3-0 no va arribar de miracle. En un altre exercici de passivitat, Juan Carlos va evitar el gol de Fran Sol i Bernardo va treure la de Bermejo (66’).