O’Rei, una llegenda
Ha mort Edson Arantes do Nascimento ’Pelé’, el rei de vida personal revolta, amb alguns clarobscurs, que va transformar el futbol. El millor ambaixador que va tenir el Brasil. L’etern 10. Un futbolista sobrenatural. Incomparable. Llegenda entre llegendes.
El triple campió mundial (1958, 1962 i 1970) ha mort avui als 82 anys a causa de les complicacions del càncer que patia. Un altre mite que diu adeu després d’Alfredo Di Stéfano, Johan Cruyff i Diego Maradona.
Nascut a l’empobrit poble de Três Corações, a l’estat de Mines Gerais, al si d’una família humil, ’O Rei’ va elevar a un altre nivell el futbol amb un repertori tècnic i físic inèdit fins a la seva aparició. Va fundar el ’jogo bonito’. El seu talent també va servir per col·locar el Brasil a l’escenari internacional. Va ser el primer fenomen de masses futbolístic. Amb ell se’n va una vida de rècords -segons els seus comptes va marcar 1.283 gols- que va transcendir les pistes per convertir-se en un fenomen mundial, una marca, una màquina de fer diners que va repercutir en diverses generacions.
La seva història és el fidel retrat de Brasil. La d´un nen pobre, negre, de qualitats extraordinàries, que va trencar totes les barreres d´aquest país tremendament desigual. Abans de ser futbolista, quan encara era un nen, va treballar de netejabotes per portar uns quants diners a casa. El seu somni sempre va ser emular el seu pare, Joao Ramos do Nascimento, Dondinho, que va ser jugador professional d’alguns equips modestos brasilers.
Mai va imaginar que es transformaria en el mite més gran, encara que sempre va pensar en gran. Amb tot just nou anys va prometre al seu pare portar una Copa del Món després de veure’l plorar després de l’afront del ’Maracanazo’.
Va començar a créixer com a futbolista a Bauru, a l’interior de l’estat de Sao Paulo, on s’havia mudat amb la família anys abans. Allà va enlluernar Waldemar de Brito, un exjugador, tècnic i caçador de talents que va convèncer els seus pares que havien d’apostar tot pel seu fill i portar-l’ho al Santos. Dit i fet. Pelé va arribar al Santos el 1956. Allí va ser la primera vegada que va veure el mar a la seva vida i on va començar a escriure la seva llegenda amb lletres d’or. Amb 15 anys i vuit mesos va signar el seu primer contracte professional amb el club albinegre. En poc temps va mostrar que era un jugador excepcional, diferent, únic. Un any després va ser convocat amb la selecció brasilera. El 1958 va jugar el seu primer mundial a Suècia i ho va guanyar sent una de les estrelles de l’equip. Tenia només 17 anys, vuit mesos i sis dies, el més jove a fer-ho. Un rècord de precocitat encara vigent.
A partir d’aquí va començar la ’Pelemania’ a nivell global. Sumaria la seva segona corona a Xile 1962, encara que es perdés pràcticament tot el torneig per lesió. Mentrestant, va seguir engrandint la història del Santos a cop de títols, entre ells sis Campionats Brasilers, dues Copes Libertadores i dues Copes Intercontinentals. Tots volien veure Pelé, tots volien jugar amb el Santos de Pelé. Va rebre sucoses ofertes per jugar a Europa, però ell es va mantenir fidel als colors del Santos, on va militar fins al 1974 i va anotar 1.091 gols.
Quatre anys abans va signar una de les millors actuacions que es recorden a una Copa del Món. Va ser a Mèxic 1970. El tercer de Pelé, el tercer de Brasil. Va ser el punt àlgid d’un regnat envoltat de mites. Es diu fins i tot que el 1969, durant la guerra civil a Nigèria, les forces rivals van declarar una treva perquè el Santos de Pelé pogués jugar al país africà.
Encara que també hi va haver ombres, entre elles la seva connivència amb la dictadura militar brasilera (1964-1985), que es va aprofitar dels èxits del davanter per intentar augmentar la seva popularitat. També se li va atribuir al rei del futbol la seva falta de compromís amb la lluita contra el racisme, que només va denunciar al tram final de la seva vida. No obstant això, sempre va estar fortament involucrat amb la promoció de l’educació per als nens, als quals va dedicar el seu gol número mil, anotat el 19 de novembre de 1969, al Maracaná. Va ser de penal i en transformar-lo una marabunta va envair la gespa per celebrar-ho i donar suport al seu rei en un moment sense precedents.
Abans de penjar les botes, entre el 1975 i el 1977 va jugar al Cosmos de Nova York, on va popularitzar el futbol entre l’escèptic públic nord-americà. El seu adéu esportiu va ser l’1 d’octubre de 1977 al Giants Stadium de Nova Jersey davant de 77.891 espectadors. “Love, love, love (amor, amor, amor)”, va predicar en el seu missatge de comiat en un esdeveniment que va comptar amb la presència de Muhammad Ali i Bobby Moore, entre d’altres.
Un cop retirat, es va dedicar a promoure accions de beneficència i va ser ambaixador de l’ONU. També va ser ministre d’Esports entre 1995 i 1998 al Govern de Fernando Henrique Cardoso.
Els seus últims anys van estar marcats per diversos problemes de salut a la columna, el maluc, el genoll i el sistema renal -va viure amb un sol ronyó des de la seva etapa com a jugador-. Finalment han estat les complicacions del càncer que patia les que s’han endut el mític davanter brasiler.