OPINIÓ
Quan vam ser els millors
Aquesta temporada durarà anys. La recordarem sempre i en parlarem molt. Parlarem del gran joc del Girona, del cervell privilegiat de Míchel, de Miguel com a quart home al mig del camp, de la intel·ligència de Blind, de la sortida de pilota d’Eric, de la jerarquia d’en David, del crit d’en Jota, de la paciència de l’Arnau, de la bogeria fantàstica de Couto, de la marxa de Bernardo, dels minuts i les rialles de Juanpe, de les parades en la copa de Fuidias i Juan Carlos, de la tornada de Girl on fire que hem cantussejat tantes vegades, dels canvis de joc d’Aleix, del “quan jo era petit somiava que el Girona” que canta el Jovent Gironí, del dos a quatre i el quatre a dos, de la prestància de Gazzaniga, dels gols en els minuts finals, de les recuperacions de Yangel, dels driblatges de Viktor, del Sweet Caroline, del gol de Valery al Lluís Companys, de les jugades de dibuixos animats de Savinho, de les guspires de joc entre línies de Pablo, de les conduccions de Solís, de l’eclosió de Justin, del dia que Villa va tornar a jugar, de la irrupció d’Antal, del que ens ha fet patir el filial per no baixar, de la inigualable implicació i les llàgrimes emocionades de Portu, de papà Stuani, de les jugades assajades de Salva Funes, de la darrera temporada de Gosby i la Canya, dels gols sota la pluja, dels “i sí” que ens hem anat repetint durant tot l’any, de la Sisa, dels moments inigualables de joc de posició, de les voltes d’honor dels jugadors i del cos tècnic, de les abraçades de Míchel amb els encarregats del material, de la cara d’orgull de Galiano al costat de la banqueta, de les narracions dels que ens radien els partits, de les barraques d’Artem, del Seven Nation Army dels White Stripes sonant després de cada gol, dels encerts de Quique, del trauma passatger i breu de perdre Romeu, de Borja, que no l’hem vist, però hi és, de tots i cadascun dels gols que hem celebrat, de les jornades que hem estat líders, de la classificació per a la lliga de campions i dels molts dilluns de felicitat. Parlarem fins i tot de les derrotes, de les cares d’enveja que hem despertat, de les mentides que han dit sobre nosaltres, dels indocumentats que han opinat del club sense saber-ne res i dels “puja carros” que hem deixat entrar. Recordarem quan vam descobrir que jugar com els déus també era a l’abast dels petits. Parlarem d’aquest Girona i en parlarem durant molts anys. Ben segur ens farem pesats, però tot això és perquè aquesta temporada és absolutament inoblidable i n’hem de parlar sempre més. Parleu-ne i que se sàpiga que vam ser els millors.