Voluntat de ferro

Quaranta anys enrere, mentre estava dins del ventre de la mare, el cordó umbilical se li va enredar entre les cames i Miguel va patir artrogriposi, una síndrome poc freqüent que li va causar disfunció muscular a les cames. Durant els primers anys de vida, utilitzava crosses, però més tard va haver d'acostumar-se a la cadira de rodes. Res va impedir, però, que amb cinc anys comencés a fer natació a l'escola i, des de llavors, no ha parat.

El camí fins a arribar a aquest punt de la carrera no ha estat fàcil i, de fet, després dels Jocs de Londres del 2012, la seva meta era simplement participar a Rio 2016 i, si ho aconseguia, de passada, intentar pujar una altra vegada al podi. “Estic molt content d'haver guanyat la medalla, perquè significa un altre premi, un altre repte complert”, explica Luque. “Després d'estar-te entrenant tot l'any, és una gran satisfacció estar en diversos Jocs i poder seguir nedant i competint perquè sóc feliç amb el que faig”, afegeix.

La valoració, aleshores, només pot ser positiva i diu que va marxar de la ciutat carioca “amb molt bones sensacions”. Un sentiment que s'ha vist incrementat perquè va tenir la seva família al seu costat: “Ha estat molt emocionant poder tenir per primera vegada el meu fill en uns Jocs i que la meva mare també hagi pogut ser-hi. He assolit l'objectiu i, a més, amb una medalla”, s'enorgulleix.

Amb ells va tenir l'oportunitat també de visitar els punts més turístics de Rio com el Crist Redemptor i les platges de Copacabana i Ipanema, unes petites vacances que, un cop arribat a Catalunya, continuarà abans de fixar els pensaments en Tòquio 2020, que serien els seus sisens Jocs seguits.

A Parets del Vallès, on resideix, l'esperen els amics i la resta de la família, de qui explica: “Estan molt orgullosos del que faig, i a ells els dedico aquest èxit, juntament amb tothom que m'ha pogut veure i a l'equip de persones que tinc al darrere, que tant m'ajuden.”