Sí, perquè veient com va anar el partit l’equip va anar aguantant i moralment; et pots enfonsar perquè vas remuntant i marxen i un altre cop, i al final la insistència va tenir premi. Tots els partits són molt igualats i amb el Sarrià l’afició pressiona molt, com el dia de Zarautz, en què tot va ajudar. Hem de fer que sigui un lloc on costi guanyar i per ara ho estem aconseguint.

No hi ha cap mena de dubte, és el nostre primer any a la categoria, tot és nou i sí que signàvem estar amb els punts i la posició en què estem: jugant com ho estem fent, i competint.

No ho veig. Ja sabem que en tots els esports no hi ha diferència que valgui en partits així. Ells tenen molta experiència i la lliga és molt llarga, s’ha de veure com va i en aquests partits hi ha més factors mentals, com ara la concentració o els nervis: no és un partit com un altre en què fent les coses bé potser... Aquí no.

En totes les categories. Vaig començar amb els derbis amb el GEiEG, quan encara no hi havia el Bordils. Després érem tots tres i va acabar així, al final. A Sarrià tota la vida hi ha hagut aquests derbis. I poder-lo tornar a jugar després de tant temps i en aquesta categoria fa il·lusió.

Era un pivot molt dur, gros i tot cor. Defensava bé i en atac era ràpid i difícil de parar. En aquell temps era gros i costava superar-lo a un costat i parar-lo a l’altre perquè quan rebia la pilota i es girava... Molts bons records i hi tinc molt bona relació, i no d’ara sinó ja de quan jugàvem perquè era molt noble; una cosa no treu l’altra i m’ho havia passat molt bé: grans derbis també. Hi he estat parlant i la relació és molt bona. Aquest dia cadascú mirarà pel seu costat i voldrà que el seu equip guanyi.

Sempre queda el record de qui guanya, però al final no és més que un partit i l’objectiu és mantenir la categoria. A Sarrià la gent en va plena, que aquesta és la setmana del derbi, i va ser una bogeria amb les entrades: que cap soci se’n quedés sense.