Ja quan portàvem només una setmana, l’entrenador del Conca va dir que per tornar a la competició s’hauria de fer una altra pretemporada i, veient les notícies, ja es veia que no es podria arrencar un altre cop.

Quan es va confirmar que en quinze dies podies estar infectat sense saber-ho, nosaltres feia quinze dies que havíem jugat contra ells. I recordo que aquella setmana veníem de Torrelavega, vam dormir a l’aeroport i em trobava molt cansat. Molta gent pensava que potser ens havia afectat: vaig tenir un ensurt.

Per descomptat, fatiga i prou.

Únic, espectacular. El que estàvem fent no ens ho treu ningú, i era la nostra millor temporada. Em sap greu que hagi acabat així perquè ho fèiem bé, ens enteníem a la perfecció i estàvem en el nostre millor moment. És una llàstima, i ara, a més, faltava jugar contra el Barça a casa, que en teníem moltes ganes; anar a Bordils, que després del que va passar en la primera volta no podia acabar-se així. Però bé...

Sí que va ser una taca en l’expedient i va durar una setmana o dues. Perquè després en la copa a casa amb Anaitasuna vam fer un gran partit que el vam perdre per dos detalls, i després a casa seva, els vam guanyar. Recordo que en Salva va dir que d’aquella ens en recuperaríem, i ho vam fer.

Quan saps que és el moment? I, després, a Sarrià hi estic molt a gust i hi vull seguir. Ho faré, però si per exemple demà em truca un equip de l’Asobal o es presenta una ocasió única, hi he d’anar. Jo ho tinc clar, tothom m’entendria i només s’ha de presentar l’ocasió. Que no? Al club de la meva vida. Seguiré defensant aquests colors fins a la mort.

Hem de mirar de seguir millorant cadascú en el seu àmbit; jo, per exemple, en flexibilitat, o el que té problemes de genoll. Són molts mesos, sí. Però sempre podem fer alguna cosa i la gent respon molt bé perquè som conscients de què volem i d’on som.