20 anys de periodisme, llengua, esport i país
Des del 2 del gener del 2002, El 9 i L’Esportiu informen la ciutadania interessada per una visió catalana i en català de l’esport del país i del món
El creixement d’una marca global en suport paper i digital respectant l’essència del 2002 és el repte per als pròxims anys
El 2 de gener del 2002 va néixer El 9, el primer –i fins avui l’únic– diari de temàtica esportiva en llengua catalana. Si en aquestes dates el repàs a l’any que s’ha acabat sovint causa un cert vertigen, quan el que passa per davant són dues dècades –per als joves, més de mitja vida, per a la resta, mitja singladura laboral o els millors anys de les seves vides– és probable que aflori un punt de nostàlgia.
Per als que continuem a L’Esportiu –successor d’El 9 des de l’abril del 2015– aquesta efemèride és una pel·lícula que passa acceleradament. El 2002 la prioritat era el paper, i avui el suport digital i les xarxes ja han passat de ser complements a tenir vida i dinàmiques pròpies i diferenciades. En vint anys hem sobreviscut a tres crisis: la global del 2008, la del propi sector, amb un redimensionament i reconversió –encara inconclusos– quan els efectes d’aquella bombolla es van dissipar i, per rematar-ho, la crisi de la covid-19 i tot el que se n’ha derivat. Tot això, amanit amb el fet que a mig camí (2011) i fins avui, el diari va passar a ser editat per una societat limitada laboral. És a dir, és propietat dels seus treballadors, en un projecte cooperativista singular.
L’inici del segle XXI ha fet trontollar preceptes econòmics fonamentals, regles elevades poc menys que a la categoria de dogma que, en caure, s’han endut empreses, llocs de feina, sectors econòmics sencers, i ho han substituït tot per una sensació permanent d’inestabilitat. Un procés que no ha estat innocu ni per als mitjans de comunicació ni, per descomptat, per a L’Esportiu.
Vint anys després, però, podem afirmar que hem aconseguit protegir les quatre potes d’aquell projecte: el periodisme, l’esport, la llengua i el país. Com bé recorden en el seu article els tres directors precedents, hem aconseguit un segell propi en termes de país però també en el periodisme: portades singulars, compromeses més enllà de si la pilota entra o no. I paritat, opinió, anàlisi... aspectes molt presents avui dia en què hem estat pioners.
Al cap de vint anys, hem evolucionat d’una marca de periodisme en paper a un concepte ampli. L’Esportiu és paper, però cada vegada és més suport digital i xarxes, de manera indestriable. Ho constaten els més de 46.000 seguidors a Twitter i la difusió del lloc web aquest 2021, que registra unes mitjanes mensuals de 123.000 usuaris únics (+47% respecte al 2020), 263.000 visites (+65%) i 490.000 pàgines vistes (+74%).
Per vint anys més
En aquesta edició en paper, la número 7228, celebrem també que, vint anys després, ens continuen acompanyant lectors, institucions i anunciants que han fet possible que hàgim arribat fins aquí amb la possibilitat de renovar i reforçar el nostre compromís amb un espai que continua existint en el sistema comunicatiu català i que només ocupa L’Esportiu: un mitjà pensat i escrit en llengua catalana, que té referents esportius catalans cada dia més encaixats en un context global. Un diari que, amb tota la modèstia però també amb tot l’orgull d’haver format part de les vides de lectors, ciutadans i també periodistes que s’han format aquí, aspira a ser una eina útil en un país que ha fet el trànsit per assumir la necessitat de plena sobirania, en un procés que ja és irreversible.
CREIXEMENT
La difusió dels canals web i de les xarxes ha rebut un impuls molt potent l’any 2021Vint personatges, vint relats de dues dècades
Aquesta primera edició en paper del 2022 és especial. Hem escollit vint personatges de l’esport català, deu homes i deu dones –L’Esportiu ha estat pioner en l’esforç pel tractament paritari de l’esport– que han marcat d’una manera o altra aquestes dues primeres dècades del segle. No perseguim ser exhaustius perquè amb 20 no és possible. Els que hi són permeten sentir el batec i els èxits de l’esport del país durant aquests vint anys perquè han estat protagonistes d’un reguitzell d’èxits individuals o bé personalitzen triomfs col·lectius d’equips que han marcat una època. Un recull de highlights d’una mena de competició que no s’ha aturat en dues dècades.
Entre els 20 protagonistes que ens ajuden a radiografiar aquests 20 anys hi ha absències il·lustres, fins i tot diversos campions olímpics. Aquest fet és un termòmetre d’alta precisió per valorar el pes de l’esport català en el context mundial. Catalunya, un país petit en extensió, discret en demografia però exuberant en tantes i tantes activitats –entre les quals l’esport ocupa un lloc preeminent– i que no es pot treure la recança de pensar fins on seria capaç d’arribar si tingués un estat que la defensés.
El dia que va començar tot
Aquesta és la portada d’El9 del 2 de gener del 2002. Només té d’especial que és la primera. Posar-la al costat de la d’avui o de qualsevol de les portades que s’escapen de l’ortodòxia –algunes de les quals les recollim en la plana 4– permet adonar-se que vint anys són molts i que els temps han canviat també pel que fa al tractament gràfic.
Dels personatges que apareixien en aquella primera portada tan sols Nani Roma continua en primera fila de l’esport, fa vint anys en moto i ara al volant després d’haver guanyat dos Dakar. Després de Joan Gaspart , el Barça ha tingut tres presidents amb plens poders (Laporta, Rosell i Bartomeu) i després de Paco Flores, han desfilat ni més ni menys que 19 entrenadors per la banqueta de l’Espanyol. Tots dos, Gaspart i Flores, eren entrevistats en aquell primer número.
I si el Barça té problemes d’efectius avui, fa vint anys s’estava coent una crisi de proporcions similars. El primer entrenament del 2002 se’l van saltar Geovanni, Rochemback –tots dos sense avisar– Kluivert i Rivaldo, que havia de passar una revisió mèdica perquè estava lesionat. La Sant Silvestre de Barcelona, la Premier i el calendari de cites de l’any donaven contingut al número 1.
