Europa, arenes movedisses
Poliesportiu. El Barça tanca el curs sense cap copa d’Europa en les seccions professionals, fet que no succeïa des del 2019. El títol de l’equip femení, única alegria si hi afegim el futbol
El Barça va cremar dissabte a Colònia, amb molta dignitat, el darrer cartutx de les aspiracions de les seccions professionals poliesportives per guanyar un títol europeu, i tanca el curs continental en blanc pel que fa al bàsquet –una altra decepció contra el Madrid en les semifinals–, l’handbol –derrota en els penals contra el campió, l’inesperat i alhora potent Magdeburg, que ja havia avisat superant el Barça en la final de la Super Globe–, el futbol sala –eliminació prematura prou inexplicable per un empat contra l’Anderlecht quan l’equip, una potència, defensava el títol– i l’hoquei sobre patins –que va perdre contra el Porto, el posterior campió, en una semifinal molt ajustada–. El club, que no vivia aquesta sequera europea des de la temporada 2018/19, havia conquerit dues de les copes d’Europa –handbol i futbol sala– el curs 2021/22 i havia salvat l’honor amb l’handbol en la postpandèmica temporada 2020/21 –el curs 2019/20 tot va quedar anul·lat–. Enguany tanca amb necessitat de fer una anàlisi individual, perquè cada casa és un mon.
Les seccions mai han signat el pòquer de títols. El motiu numèric principal és que el bàsquet només té dos títols: 2003 i 2010. Des d’una perspectiva positivista, tres semifinals europees lluitades fins al darrer segon són símptomes de la riquesa poliesportiva del club –més de 600 títols catalans, estatals i europeus–, ara que les retallades formen part de la teràpia econòmica de xoc. L’adeu de Niko Mirotic, pal de paller del bàsquet europeu però amb una fitxa ara mateix inassumible, i la marxa de Ludovic Fàbregas, possiblement el millor pivot d’handbol del continent –ja veurem com acaba el cas Luka Cindric–, han estat els objectes de desig de les retallades i debilitaran aquests equips a l’hora de competir contra els grans del continent. Sembla que en el futbol sala i l’hoquei sobre patins no els tocarà gaire el rebre. Però falta saber del cert si la sequera europea d’unes seccions altrament utilitzades per tapar les misèries del futbol, un invent de Núñez quan va enarborar amb habilitat la bandera del bàsquet quan calia desviar l’atenció, dona més impunitat a la junta actual per treure les tisores.
Crisi 2015-17
El Barça va viure el seu major dèficit en trenta anys els cursos 2015/16 i 2016/17, quan va encadenar dues temporades sense cap copa d’Europa en les seccions, fet que no succeïa dels del 1995. En la temporada 2012/13 hi va haver també sequera, però els quatre conjunts van arribar com a mínim a les semifinals, i la falta de títols es pot considerar conjuntural i no pas estructural. El club, tot un rècord, havia guanyat almenys una Champions durant 17 anys entre el 1996 i el 2012.
Elles, les triomfadores
Si tot plegat ho unim al desastrós paper del futbol masculí tant en la Champions com en l’Europe Cup, tal com ja li havia passat el curs anterior –enguany, almenys, sense haver de suportar cap profanació del camp com la de l’Stuttgart, quan l’equip va ser foraster a casa–, l’equip femení de futbol surt necessàriament al rescat de l’imaginari col·lectiu blaugrana amb un títol merescut, absolutament mediàtic i materialitzat amb una remuntada inclosa contra el Wolfsburg (3-2). L’equip, un fenomen de masses en la lluita per la igualtat, ja havia conquerit el títol el 2021 –primer club que va guanyar la Champions masculina i la femenina–, ha jugat quatre de les cinc últimes finals i reivindica un ADN Barça que entusiasma.