Etapa 6. Tarbes - Cauterets

«Se sent dir que aquesta cursa ciclista és una prova espor­tiva. –Deia Josep Pla– Jo no ho crec. Seria més lògic dir que és la pena més forta a tre­balls forçats. La volta a França amb bici­cleta hau­ria d’ésser feta pels pre­si­di­a­ris de Figue­res i lla­vors tot­hom tro­ba­ria, encara que és massa fort i massa cruel.» Avui és l’etapa del Tor­ma­let, així que poca broma.

La cursa sor­tirà de Tar­bes, que Utri­llo va recrear –a través d’una postal– l’any 1935. La seva pin­tura repre­senta la cate­dral de Notre-Dame-de-la-Sède i la Pre­fec­tura sota la neu. Ens tro­bem en la ter­cera i última època del pin­tor: el període “colorée”. Un segon qua­dre d’Utri­llo als Alts Piri­neus, pin­tat l’any 1927 és el de l’església de Sère, prop de Luz, per on avui també pas­sa­ran els ciclis­tes.

Ja ha que­dat clar que Utri­llo no va posar els peus a Tar­bes i pro­ba­ble­ment Pla tam­poc, però Tar­bes sí que fou el bres­sol de Théophile Gau­tier i en guar­dava bons records: «El record de les silu­e­tes de mun­ta­nyes bla­ves que hom des­co­breix al final de cada car­reró i dels rie­rols d’aigua cor­rent que, entre la ver­dor, tra­ves­sen la ciu­tat en totes direc­ci­ons, no m’ha sor­tit mai del cap i sovint s’ha sua­vit­zat en hores de somni».

A Tar­bes també hi ha la casa natal del maris­cal Foch i la casa on va viure, refu­gi­ada durant la guerra, la can­tant Bar­bara. Va ser a Tar­bes, un bon dia, o pot­ser una nit, on va pas­sar els pit­jors moments de la seva vida, que la van ins­pi­rar a escriure L’àguila negra, una cançó que es va negar repe­ti­da­ment a can­tar a Tar­bes.

Després de tot això, poques coses ens que­den per dir del recor­re­gut: en pri­mer terme Tour­nay, Cap­vern-les-Bains, Sar­ran­co­lin, Beyrède i Arreau, terra de Cagots que Pio Baroja retra­tava de cara ampla i galin­dona, esque­let fort, pòmuls sor­tints, distància bici­gomàtica forta, grans ulls blaus o verds clars, una mica oblics. Crani bra­quicèfal, pell blanca, pàl·lida i pèl cas­tany o ros. Hi ha vells de Bozate –deia Baroja– que sem­blen retrats de Dürer. Després d’Arreu els ciclis­tes ja es comen­cen a pre­pa­rar per a l’ascensió al coll d’Aspin, un pri­mer esglaó del Tor­ma­let, que ja s’albira en la distància. Els cor­re­dors han tra­ves­sat aquest gegant del Tour 84 vega­des.

Després ja és qüestió d’anar bai­xant, cap a Barèges, Luz i Pie­re­fitte, tot de pobles amb les seves esgle­si­o­les, les seves aigües ter­mals i els seus clubs de rugbi. Fins a arri­bar final­ment a Cau­te­rets, 870 habi­tants, església, aigües ter­mals i un club d’hoquei sobre gel. Vic­tor Hugo hi va fer estada l’estiu de 1843, però Hugo, que viat­java sota un àlies, va acon­se­guir pas­sar tan ben des­a­per­ce­but que el poble va tar­dar fins al 1890 a saber que havia vin­gut. Hugo va viure la vida dels que pre­nen les aigües, en una gran casa una mica sepa­rada, molt a prop de l’església. En el seu qua­dern va escriure una història enigmàtica: l’entrada a Cau­te­rets del senyor Mic­hel, un per­so­natge que porta una gran gorra que li oculta la cara. Poseu Digne en lloc de Cau­te­rets, ves­tiu-lo d’una altra manera, però man­te­nint la gorra, i tin­dreu un altre per­so­natge, que can­viarà de nom diver­ses vega­des i que final­ment serà el Jean Val­jean dels Mise­ra­bles.