Per mi hi havia dos reptes: un era fer el recorregut, que ja era prou complicat i, després, el temps. Els que van començar a rumiar fer-ho es van plantejar fer els 3.000 en 24 hores i, els trasllats, amb vehicle o en bicicleta. Jo he mantingut les 24 hores però amb un recorregut que me l'he inventat jo, i tot a peu. Era molt complicat fer-ho en 24 hores. No vull dir que no sigui possible, perquè tampoc és que m'hagi sortit tot perfecte: vaig tenir algun problema que, segurament, m'hauria acostat més a les 26. Però per a mi el temps era secundari. El més important era fer-ho i, sobretot, gaudir-lo. I és el que vaig fer. Jo estic molt content.

Baixant del Molières, el primer cim, em vaig torçar el turmell i em vaig donar un cop al genoll: se'm va enfonsar a la neu i el pes va recaure en el peu. Això no és que em limités, però sí que tenia certs dolors que vaig arrossegar durant tot el repte. I aquest va ser el motiu que m'anés endarrerint. Després, sobretot al final, va ser un tema de problemes d'estómac i aquests al genoll i turmell.

Sí. I la zona de nit que vaig agafar, al principi encara està ben marcada. Després hi ha una baixada que està marcada, però com que són molts prats hi ha vegades que corres sense cap marca i has de seguir la zona de prat que està més trepitjada. I, això, a la nit es feia més difícil. Vaig haver d'estar bastant concentrat en alguns trams perquè el camí era una mica complicat de seguir. És un dels handicaps d'aquest recorregut: a vegades passes per llocs que segueixes fites, i costa.

Una de les idees que teníem era aquesta, intentar fer un recorregut que permetés posar-ho a la gent una mica més fàcil, amb un recorregut com pot ser la Carros de Foc. Ara hi ha un recorregut que enllaça tots els 3.000 del Pirineu. I aquest, crec que és el més lineal i lògic. No és el més ràpid, no vaig fer un recorregut per fer-lo en 24 hores, sinó per enllaçar els cims de més de 3.000 metres del Pirineu català i que fos el més maco possible, que passés majoritàriament per refugis. Hi ha algun tram que el podria haver fet per carretera, i molt més ràpid. I, en canvi, el que he fet és agafar el camí que em portés a un refugi... que fos més maco que no pas passar per l'asfalt. Animo la gent a fer-lo perquè és un recorregut espectacular i molt maco i, a més, té l'al·licient que fas tots els 3.000 del Pirineu català.

Són coses diferents. La TDS, vulguis o no, completar el recorregut ho fa molta gent i, guanyar-la, només ho fa un. Aquí, no hi havia ningú més que jo i, per tant, no es pot comparar la competició amb aquest repte personal. Per mi són filosofies diferents dins un context bastant similar, però crec que no es pot comparar. Sí que puc dir que quan vaig acabar la TDS estava molt content per haver aconseguit guanyar-la i, ara, potser estic més content perquè he pogut complir un somni, amb un recorregut que he ideat jo i que he preparat jo buscant-lo sobre el mapa. I, això, potser fa que ho sentis més teu que una TDS. La sensació, l'any passat, de guanyar va ser brutal i vaig ser molt feliç. I ara, també, he gaudit moltíssim durant tot el recorregut i, quan vaig acabar, estava molt i molt content.

Si em recupero de l'esquinç al turmell, en principi, la Buff Epic Trail la tenia d'aquí a quinze dies. Però, per a mi, l'objectiu gran és la TDS. I després, si tot anés bé, l'equip amb el que vam ser campions de Catalunya de raids d'aventura, al Raid d'Aran fa escassos 10 dies, ens agradaria poder anar al campionat del món de raids d'aventura i poder-hi fer un bon paper.