Un veritable regne de taifes
Motor. Amb Marc Márquez gaudint per televisió de l’eclosió del seu germà, vuit pilots diferents han guanyat les deu primeres curses de MotoGP i la travessa pel títol és un esport d’aventura
Les taifes eren petits nuclis polítics i militars en què es va esberlar el califat de Còrdova després que fos destronat Hixam III, de la dinastia dels omeies, l’any 1031. Es van acabar convertint en estats independents coneguts amb el nom de regnes de taifes. Gairebé mil anys més tard, el rei Hixam III seria, si es permet la llicència, el lesionat Marc Márquez, que veu per televisió el mundial de MotoGP i que, a banda de gaudir i patir amb l’eclosió brutal del seu germà Àlex en les dues últimes curses amb dues segones posicions que confirmaven l’adaptació a la nova categoria, també deu tenir curiositat per saber qui serà el seu successor. La travessa és més enrevessada que mai, amb canvis de líder constants –l’irregular francès Fabio Quartararo, l’italià desaparegut a Motorland Andrea Dovizioso i ara el mallorquí Joan Mir, tercer diumenge– i molts esperançats candidats quan encara queden quatre curses i 100 punts en joc. No en va, en les deu anteriors hi ha hagut vuit vencedors diferents de quatre marques. La imprevisibilitat és el gran reclam d’un campionat singular per la pandèmia i que sense el gran dels Márquez ha esdevingut incert. Els quatre primers estan separats per només 15 punts i els cinc millors per 29 punts. I Pol Espargaró (KTM) és novè, a 44 punts de Mir, i, sobre el paper, el podria atrapar. Àlex Rins, el campió a Alcanyís amb una cursa impecable amb la qual va aconseguir el tercer triomf de la seva carrera a MotoGP, també entra en la lluita a 36 punts del líder. El més calent, doncs, és a l’aigüera, i fa de mal dir on caldria fer el tall dels encara candidats plausibles, tot i que és evident que els quatre capdavanters –Mir, Quartararo, Viñales i Dovizioso– són els grans aspirants. És curiós que en la varietat de vencedors, el líder no ha guanyat cap cursa, tot i que ha fet cinc podis –tres segones posicions–, i aspira a fer el que es podria denominar col·loquialment com un Alzamora, o sigui ser campió sense vèncer cap cursa com va fer el pilot lleidatà el 1999 en 125 cc. La Suzuki del mallorquí i la de Rins van volar a Alcanyís en unes condicions de calor en què les Yamaha van degradar més els pneumàtics –Quartararo diu que a partir de la tercera volta i Viñales assegura que no podia girar bé en tot el tram final–. Diumenge es correrà en el mateix escenari tot i que les previsions no són de tanta calor.
LA DADA
Festa per a Àlex Rins
El triomf del català Àlex Rins, el tercer de la seva carrera a Moto GP, el van celebrar ben a prop, els veïns de Valdealgorfa, localitat del Baix Aragó i de la província de Terol situada a només 17 quilòmetres d’Alcanyís. Rins hi passa els estius per les seves arrels familiars. Banderins i pancartes pengen dels balcons de la vila, on el número 42, el seu dorsal, és ben present. Fins al punt que té una penya de seguidors, l’Associació d’Amics d’Àlex Rins.
Mir, del patinet a la moto
Nascut a Palma fa 23 anys, poc avesat a les festes i amb una envergadura poc comuna (1,80 m), Joan Mir es va iniciar tard, als 10 anys. El seu pare tenia una botiga d’‘skate’ a Palma i ell va practicar amb el monopatí i el patinet fins que les proeses familiars d’un cosí llunyà, Joan Perelló, que va córrer curses del mundial de 125 cc entre el 2009 i el 2011, el van seduir i va anar a petar un any a l’escola de pilotatge del pare de Jorge Lorenzo.