L'aplaudiment per una aturada és efímer. L'emoció que sent el porter segurament també és diferent a la que sent un jugador quan marca un gol. S'ha escrit molt sobre la solitud del porter, sobre la seva tendència per anar en direcció contrària a la resta. De la necessitat d'haver d'estar dotat d'una personalitat encuirassada, protegit de les emocions, diferenciat de la resta. S'entrena al marge perquè la seva feina té unes especificitats concretes. I la seva actuació, també. L'error es magnifica i l'encert es normalitza. Una parada no canvia res i un gol ho canvia tot. La figura del porter, però, s'ha rebel·lat. El futbol ha evolucionat i s'ha professionalitzat en l'estudi dels detalls. I en aquest sentit, el porter ha guanyat protagonisme. Hi ha entrenadors com Luis Enrique o Guardiola que visualitzen el porter com un jugador més. El famós joc de peus. Una peça cabdal per treure la pilota amb criteri des de sota els pals. Menys solitud, més rol. Ter Stegen va fer més passades que Messi en el partit de dimecres contra el City. Però la rebel·lió a la porteria s'ha manifestat amb més potència en una acció concreta. Aquella que separa els 11 metres del llançador d'un penal respecte a la línia de la porteria. Aquesta temporada s'han llançat 19 penals en la lliga de campions. I només se n'han marcat 9. Un 47,37%. És una xifra freda, estadística però indicativa. En el global de la temporada 2015/16 (25 de 43, 58,14%) i dos anys enrere (31 de 39, 79,49%). En les principals lligues europees el percentatge d'encert/aturades també ha anat en favor del porter. Error del llançador o encert del porter? Em permetreu que l'elogi sigui per a qui està sota els pals. Per a qui quan atura un penal pot sentir una emoció semblant a la del company que marca un gol. Allunyats de les portades i els premis individuals, els porters han interpretat que el reconeixement els arribarà des de la rebel·lió. I la dels 11 metres és més potent que mai.