L'endemà mateix dels fets de Mestalla, a Buenos Aires (Argentina), el tècnic del River Plate, Marcelo Gallardo, responia als periodistes que qüestionaven el joc del seu equip amb unes paraules de bon sentir: “Nosaltres no som el Barça, que té uns jugadors extraordinaris, amb una lucidesa tècnica al·lucinant. Nosaltres som terrenals.” El Barça és un ideal superior, l'enveja i l'admiració del món del futbol (civilitzat) sencer. Paral·lelament, a més de 10.000 quilòmetres de distància, és a dir, a la penosa pell de brau futbolera, ja s'havia iniciat la campanya de “criminalització” dels jugadors del Barça, tot desenfocant i desviant l'objectiu dels agressors cap als agredits. Una campanya transversal, amb gent i genteta de tota mena i condició (fins i tot el president valencià Ximo Puig ha practicat populisme faller impropi d'un polític amb sentit de l'ètica).

Tot plegat, un monument a la repugnància amb el president de la LFP com a gran atiador, en coordinació eficaç amb el Comitè de Competició. En lloc de decidir el tancament de Mestalla (camp reincident), els seus tres lletrats van liquidar el tema de l'agressió amb una “multeta” que semblava que se'n fotessin i, en la mateixa línia que el senyor Tebas (el qual, entre altres barbaritats, havia dit: “A mi em faria vergonya fingir com ho van fer els jugadors del Barça a València”), es van prendre la llicència extemporània de fer constar en una resolució deplorable que “el comportament dels jugadors del Barça els desqualifica i ridiculitza”, i que “la seva simulació de ser colpejats no és un exemple d'esportivitat”.

Alerta màxima! Les consideracions de Tebas (madridista confés) i, sobretot, la resolució del comitè són d'una gravetat majúscula, perquè no solament acaba convertint en sospitosos de culpabilitat els qui van ser agredits –una interpretació dels fets per part d'un organisme que, teòricament, ha d'impartir justícia més pròpia d'un país de cafres–, sinó que acaba situant els Messi, Suárez, Neymar i companyia en la diana fàcil d'àrbitres, de jugadors i d'aficions rivals, en el sentit que transmeten la idea que són una colla de farsants i fanfarrons. El missatge és molt perillós. A partir d'ara, un contrari que faci una entrada “canalla” a un jugador del Barça tindrà “coartada”, així com també el curt de gambals que des de la graderia llanci un objecte al qui celebri un gol amb “massa” vehemència. “Qui no condemna el mal, ordena que es faci” (la cita és d'un florentí: Leonardo da Vinci). Sona bèstia, però en el fons és així.

El Barça no es pot deixar trepitjar més i els jugadors s'han de sentir protegits. Això és innegociable. Recórrer al TAD (el qual no hi farà res) no em convenç. Entenc que no deu ser fàcil enfrontar-se obertament a tota aquesta gent sense escrúpols i amb poder per perjudicar-nos, però no hi ha marxa enrere. Cal ser més enèrgic. Avui mateix, davant l'assemblea, Josep Maria Bartomeu hauria d'exigir dimissions en cadena, començant per les del trio indecorós del Comitè de Competició: els tals Francisco Rubio (president), Pablo Mayor i Lucas Osorio (vocals).