Tandil és una ciutat al centre de la província de Buenos Aires. El topònim prové de la desapareguda llengua dels het o pampes i significa “el més alt”. Altres han estudiat vocables maputxes i araucans i donen a Tandil un altre significat: “pedra que batega”. El tennista Juan Martín del Potro és de Tandil i diumenge passat va tornar al lloc més alt. La Davis que tant se li havia negat a l'Argentina (quatre derrotes en quatre finals) va arribar amb èpica i amb un jugador fort com una pedra i que va bategar com mai per convertir-se en un mite de la història esportiva del seu país. Del Potro va començar l'any en el lloc 1.045 del rànquing mundial i l'ha acabat en el 38. Després de tres operacions de canell i quan gairebé tothom pronosticava que no tornaria a formar part de l'elit més selecte, Delpo ha tornat. I ho ha fet amb la seva singularitat. Sense entrenador durant un últim any en què ha guanyat Nadal, Djokovic, Murray, Wawrinka i Cilic diumenge passat per remuntar 2 sets a 0 en el quart punt de la final de la Davis i guiar una generació de tennistes excepcionals cap a un títol que s'havia convertit en un malson. Del Potro és peó i geni, imagina amb rapidesa, s'apassiona i lidera des de la humilitat. I quan juga en nom de l'Argentina té la capacitat de transcendir. Ho va demostrar a Rio amb una medalla de plata després de partits memorables contra Novak Djokovic i Rafael Nadal, i en la copa Davis, en què des de la derrota en la final del 2011 contra David Ferrer ha encadenat sis victòries amb Murray en les semifinals contra la Gran Bretanya i l'heroica contra Cilic de diumenge. A l'Argentina ja l'han batejat com “Juan Martín del Pueblo” i en una enquesta del diari Olé ja figura com el tennista més estimat de la història del país al davant del gran Guillermo Vilas. La Torre de Tandil té talent, és indubtable. Però personifica la fusió perfecta de la consistència i la fortalesa mental, de la fredor i la concentració en una pista amb la rauxa i l'apassionament. És la pedra que batega.