A l'Alexandra Palace de Londres es juga des de divendres passat i fins al 2 de gener el mundial de dards, que aquest any ha comptat amb la presència d'un espanyol: Cristo Reyes, de Tenerife, lleig com els millors del campionat, que ja ha estat eliminat després d'un digne paper. Va passar dues eliminatòries enmig d'aquesta gran festa que algú ha descrit com “una partida enmig de l'oktoberfest”. Bàsicament, el públic té prohibides les samarretes d'equips de futbol i les pistoles, de veritat o simulades. La resta, riure, beure i ballar.

Els dards són per als anglesos el que la botifarra és per a Catalunya, un exercici de bar. No hi ha esport més de pub que el de la diana, sempre mal vist pels nobles. Expliquen, fins i tot, que el 1908, William Annakin va comparèixer davant la cort de Leeds, ja que prohibits com estaven els jocs d'atzar a les tavernes, pretenien empresonar el propietari d'una en descobrir-li una diana. El tal William va llançar i va clavar tres plomes al 20, i va reptar el secretari del jutjat per constatar que el joc era més d'habilitat que d'atzar. El lletrat no en va encertar ni una; el del bar va salvar la pell i el local.

Des de llavors, no ha nascut un tipus més precís davant la diana que Phil, The Power, Taylor. Setze vegades campió del món, vuit de consecutives. Acumula tots els títols, incloses sis Premier League. És el referent absolut d'un esport singular que data del segle XII, quan entre batalla i batalla, els soldats comparaven la seva punteria llançant estelles sobre tapes de barrils. Sense cervesa no hi ha dards. Serà per això que Phil va començar a jugar en un pub, el Cookney Astuto, el local d'Erick Bristow, antic campió anglès, a Stoke, on va néixer el 13 d'agost del 1960. “La meva infància va ser la del fill d'un obrer”, diu. “De nen dormia amb els meus pares a la planta baixa de la casa perquè l'escala estava trencada i no hi havia diners per arreglar-la. Em vaig educar en els valors de la workclass”, admet qui als dotze anys va treballar en un fàbrica per 9 lliures a la setmana i que el 2011 va reconèixer una fortuna de 10 milions de lliures durant el seu divorci d'Ivonne. Li va costar 1 milió a l'any i una mansió a Tenerife, entre altres cases. Per suposat, es van conèixer en un pub, amb 15 anys. “Encara la trobo a faltar”, diu.

Taylor és una celebritat que va aparèixer a Coronation Street, la sèrie de televisió mes antiga de la BBC –s'emet des del 1960–, que narra la vida d'un suburbi de Manchester. Va interpretar el capità d'un equip de dards que anava a competir al pub de la sèrie, el Rovers Return Inn. Però el 2000 va perdre l'ordre del mèrit britànic quan dues senyores que viatjaven a la seva furgoneta després d'una partida d'exhibició el van denunciar per “abusos indecents”. Ho va negar sempre, però va ser condemnat al pagament de 2.000 lliures i l'episodi va fracturar la seva família i va trencar la relació amb les seves dues filles menors, que viuen de la beneficència, encara que mantingui una excel·lent relació amb els dos grans.

El talent de Phil deixa partides inoblidables per a la història. “Cap com la final del 2007”, diu referint-se a la que va jugar amb Van Berneveld, holandès casat amb la viva imatge de Truus, la companya de Van Gaal. “Vaig perdre, però mai vaig he jugat tan bé”, admet. Dimarts que ve quan soni Ive got de power, el tipus eixut, geperut i panxut –va baixar a 120 quilos després de deixar de menjar “escombraries per les carreteres”: “Ara prenc sucs”, diu– apuntarà sota els focus, s'obrirà de braços i somriurà a un públic que el té com un ídol. No és favorit per emportar-se el seu dissetè títol, però està jugant molt bé. Dilluns va passar d'eliminatòria amb un percentatge d'encert de 102 (és estrany passar de 100). Fins a aquell moment, farà la seva pròpia bugada a Stoke, on viu i on va tenir un pub, The Cricketers, “un lloc molt de tota la vida, tradicional com jo”.

Tan de tota la vida com els dards, joc etern. Com els pubs o el mateix Phil Taylor.