Mark Brent, cada vegada que escolta Roll whit it, d'Oasis, torna a Main Road i ho veu tot blau. “No és de plàstic, estima el City de debò i li respecto molt”, diu Andy Mitten mentre menja pit de pollastre a Manchester, la ciutat on va néixer i on s'ha guanyat el respecte dels carrers vermells. És periodista, nebot d'un jugador del United, tota la seva família ha estat vinculada al club i ell va fundar als 17 anys el fanzine de culte de l'afició vermella, el United We Stand. És amic de Mark des que es van conèixer als 11 anys en un col·legi, a Salford. “Els del City diuen que no som de Manchester, com si fóssim de l'Hospitalet, perquè et facis una idea”, es resigna Andy. “És Manchester, clar que és Manchester”, defensa Mark. En general, la proporció és de deu a un en tota la ciutat. “Jo sóc del City”, diu orgullós en Mark.

Als 42 anys, reflecteix l'esperit emprenedor de la ciutat. El seu pare tenia una impremta, treballa des dels 16 anys i ara és propietari d'un estudi de disseny on treballen trenta persones. Deu haver vist uns 1.200 partits del City, en 73 camps d'Anglaterra. També per Europa, però l'equip no li ha posat fàcil. De fet, als seguidors blaus els feien burla els del United a costa del seu passaport, per inútil. “La primera vegada vaig anar a Lokeren, el 2003. Després d'anys tan dolents, va ser inoblidable.” Van empatar a un. Va estar a Wembley el 1999. “El United guanyava la Champions al Camp Nou i nosaltres el retorn a la First Division”, recorda. Una agonia. Guanyaven 2-0 en el minut 10 i en el temps afegit, en tres minuts, van empatar a dos; van guanyar la promoció en els penals. I ha estat sempre que ha pogut al costat del City, ara amb els seus fills, Braydon, que va convidar Pep a prendre te a casa seva, i Tiara. Els agrada, en Pep. “Crec que l'afició valora la seva feina, estem molt agraïts que volgués fitxar pel City, va poder escollir. Això li agraïm”, diu. “Sempre hi són. Els notem quan juguem fora i, si de vegades a casa no els sentim més, deu ser per culpa nostra, perquè no els donem prou. Són afectuosos, ho noto pel carrer”, va dir Guardiola dels seguidors del City fa poc.

“No som del City per veure guanyar títols al nostre equip. Això ho deixem per als de vermell”, bromeja mentre el de vermell s'acaba el pollastre. “Els del City som lleials i si l'equip tornés a les lligues inferiors, tindria el nostre suport. La nostra és una tradició que s'ha transmès de generació en generació”, diu. I explica: “Ara que el club té èxit, és com un somni, però érem els mateixos quan vam baixar el 97 a la Second Division.”

Durant un parell de temporades va ser aplegapilotes a Main Road. No hi havia gaires somnis en els vuitanta. “No teníem estrelles. El meu jugador favorit era Paul Simpson, un bon extrem, però el meu heroi de tots els temps és Uwe Rosler”, diu.

En Mark reconeix que per sobre de qualsevol altre moment blau de la seva vida, no hi ha cap altre com el dia que va trepitjar Main Road quan tenia 8 anys. “Contra el Birmingham, vam perdre 1-0. No em vaig fer seguidor del City pels seus èxits”, riu. I encara que ja no existeixi –“el club va fer el que havia de fer, ara és un record de la meva infància”– allà torna quan escolta el Roll with it d'Oasis: “No deixis que ningú s'interposi en el teu camí / Perquè suportar tot això és massa per a mi/ Mai et paris a un costat/ Mai siguis negatiu / Tu vols ser qui series si véns amb mi ”, canta Noel.

I quan això passa, a Mark Brent, el món se li torna blau.