Hi ha gent que no s'equivoca mai. Ells, els àrbitres anglesos, són d'aquesta mena de persones. “Són molt dolents i estan sobrevalorats”, acostuma a dir Iturralde Gonzalez, l'exàrbitre basc que comenta els partits a la Cadena Ser. Té raó, són horrorosos. Abans eren molt respectats perquè no es guanyaven la vida xiulant. Per això, i per culpa de l'afinitat amb el rugbi, ningú els deia res. La gent al bar ja no els en passa cap. N'estan farts. I els jugadors i entrenadors, també. Perquè saben perfectament que són molt dolents.

“El que li han fet a Bravo en el gol és falta aquí i a qualsevol lloc del món”, va dir molt empipat en Pep dilluns, després del gol del Burnley, després de patir la setena expulsió de la temporada, incrèdul al veure com un equip que té el percentatge més alt de possessió de la Premier ja en té set de vermelles aquest any. I es mossega la llengua. Perquè sembla que no tenen remei. De fet, els àrbitres anglesos són desesperants. Mikel Arteta ja els va avisar, però la realitat és tremenda.

L'escena es va produir en un partit del City aquesta temporada. És igual el nom i la jugada, però era una falta claríssima que va fer posar dempeus tot el camp i tota la banqueta, suplents i tècnics dels blaus van protestar (Guardiola ho va fer de manera visible, sobre la ratlla lateral del camp). El quart àrbitre va mirar a la banqueta i amb la mà i el cap va negar: “No, no, no és falta.” I un dels ajudants del Pep li va donar la raó. “Nois, no és falta, no sabeu que això és Anglaterra? no és falta!” I el quart àrbitre, feliç, li va donar la raó. “Exacte, això és Anglaterra, no és falta”, li va dir. Dos minuts després, per la mateixa acció, el mateix àrbitre va xiular falta. I l'ajudant del Pep li va tornar: “Ja us ho deia, això és Anglaterra!” I el quart àrbitre va mirar cap a una altra banda.

Un jugador retirat em va explicar una vegada que, quan feia més d'un any que jugava a Anglaterra, es va acostar a protestar a un àrbitre demanant explicacions. “Tu no ho entendràs mai, ets argentí”, diu que li va dir l'àrbitre. Fa uns anys d'allò, els àrbitres encara no eren professionals i no eren tan observats com ara. Ales hores encara ningú els discutia; ara la cosa ha canviat. Ara cada dilluns a la televisió surt un exàrbitre criticant el que fan els seus companys, sense embuts. Resulta que qui parla va ser investigat el dia que es va comprar un Porsche i se sospitava d'on havia tret els diners.

Que el Pep estigui malalt dels nervis per culpa del xiulet no ha de resultar estrany. Li passa a qualsevol que arriba a la Premier, perquè els àrbitres anglesos són del pitjor que hi ha al món. No és que s'equivoquin, és que són dolents de mena. Que ho preguntin a Ibrahimovic, que l'últim dia del 2016 contra Valdés va veure com li anul·laven un gran gol i encara no sap per què. I no els diguis res. De fet, hi ha una llei en la Premier que prohibeix als equips discutir les seves decisions. El jutge és sagrat. Encara que sigui un incapaç. En això, el Pep i el Mou estan d'acord. “Busquen ser part de l'espectacle i ho han entès malament”, m'explicava l'altre dia un amic escocès, que en sap un ou, de futbol. I de la vida.

Hi ha 27 àrbitres dedicats professionalment a xiular en la Premier, que es reuneixen dues vegades al mes i fan entrenaments físics i tècnics i analitzen vídeos de partits. Hi ha un equip de suport que inclou psicòlegs esportius, fisioterapeutes, entrenadors i fins podòlegs que els ajuden a estar en condicions per estar a l'altura de la millor lliga del món, se suposa. Segons va dir Keith Hackett, l'exresponsable del col·lectiu, “el nivell ha caigut de manera alarmant. Els àrbitres estan fallant i han de rebre ajudes que els permetin estar a l'altura de l'espectacle, en benefici seu i de tots. La falta de coherència en l'aplicació de la llei en tot el grup és preocupant i la presa de decisions està a un nivell molt baix. L'evidència en la televisió és clara en aquests últims mesos”, ha dit.

L'exemple d'àrbitre anglès inútil més gran es debat entre Graham Pool, que en el mundial d'Alemanya va treure tres grogues en el mateix partit al croat Simovic i a la tercera el va expulsar (“tres van ser massa”, va escriure el delegat de la FIFA) i Stuart Attwell, que en un Watford-Reading l'any 2008 va donar gol quan la pilota va rebotar al pal. Tots dos anglesos, tots dos inútils, tots dos arrogants de mena.

Potser Boris Becker té raó i el que ha de fer el Pep es prendre's una cervesa i relaxar-se. Total, no hi pot fer res.