Al Jesús Pérez no li agrada gens ni mica que parlin d'ell. Gens. Però cal fer-ho, s'ho mereix. Cal explicar que va néixer a Barcelona i que un dia els pares van decidir que el millor per als seus fills –en tenen tres més, el Sergi, l'Olga i el Raül– era criar-se en un poble. I van anar cap a Vilabella, un poble de l'Alt Camp, on van arrelar. Fins avui. “Mai els estaré prou agraït”, em va dir un matí mentre l'Anton, alies El Costelo, parava a taula un vermut al Casal del poble. El pares del Jesús encara hi viuen, a Vilabella, el Jesús ara té casa al nord de Londres, perquè treballa al Tottenham. Per això, a Vilabella, on gairebé tothom és del Barça, alguns són de l'Espanyol. I també, és clar, n'hi ha del Real Madrid. Però els dissabtes ho tenen molt clar: tots són del Tottenham.

Al Jesús sempre li va agradar molt el futbol i va jugar a l'equip del poble, l'Atlètic de Vilabella. “De mig”, recorda el Kiko, que en sap molt d'això. Després, va passar per totes les categories del Valls i per l'Aitona de Lleida, mentre estudiava INEF. Perquè el Jesús es màster en preparació física, entrenador UEFA-PRO i entrenador nacional de futbol (nivell III). I va fer carrera, primer al Nàstic (1996/98), després com a preparador físic del Castelló (1989/99), el Múrcia (1999/2005), el Pontevedra (2006/07), el Rayo Vallecano (2007/08) i l'Almeria (2008). I durant dos anys, a l'Aràbia Saudita, entre el 2009 i el 2010, amb Calderón, va classificar la selecció per al mundial. Un caprici del xeic els va deixar amb les ganes d'anar a Alemanya. Encara van seguir un any a l'Al-Ittihad i van jugar la final de la Champions. I va aprendre anglès, un objectiu.

El juliol del 2010, treballava d'analista a l'Espanyol quan De Blasi va marxar. I com també havia recuperat jugadors, el club va proposar a Mauricio Pochettino que l'agafés. Fins avui. “És una persona immillorable, i abans que pel seu talent professional, li reconeixeria la part humana, pels valors que compartim humanament. En l'aspecte professional, és un dels millors que he conegut com a futbolista. És una sort que estigui al meu costat en aquest projecte, en què està implicat vint-i-quatre hores. Perquè si alguna cosa té, a més, és una gran capacitat de treball”, diu ara Pochettino.

De tots els equips on ha estat, quan explica batalletes a la piscina del poble, relaxat a l'estiu, sempre diu que mai oblidarà el Múrcia, on va arribar amb Gonzalo Hurtado. Havia treballat amb ell al Castelló i se'l va emportar cap a La Condomina. Allà va firmar el seu primer contracte professional i es va passar sis anys, de segona B a primera, aprenent d'Hurtado, a qui reconeix com un pare, i de Crispi, Braojos, Pepe Mel, David Vidal, Peiró, Toshack i, molt especialment i humanament, de Manolo Preciado, a qui va acompanyar en moments tràgics, com la mort del seu fill i l'apallissament de l'altre, una història ben estranya, a Cartagena. Múrcia el va fer créixer com a persona i com a professional. És, de fet, l'home que més temps ha estat vinculat al cos tècnic del Múrcia en tota la història del club.

En Pérez és un d'aquests homes de futbol que per on passa deixa petjada. I si preguntes per ell, tothom et dirà coses semblants a les que diu l'Urbano Ortega, que el va conèixer a l'Espanyol i ara forma part del cos tècnic del Barça. “És un home preparat i treballador”, diu. També parla bé d'ell Pepe Mel: “És professional, intuïtiu i molt treballador. Contínuament està millorant, perquè és inquiet i sempre vol aprendre.” Amb Mel va treballar dues vegades, primer al Múrcia. “El vaig conèixer allà. Vaig arribar en la jornada 7 i vam salvar l'equip. Em feia de segon i de preparador físic, feia molta feina.” Volia que marxés amb ell al Tenerife, però en Jesús tenia contracte i en Jesús té paraula. Anys després, el va reclamar quan muntava el cos tècnic del Rayo i es van tornar a trobar. “M'agrada treballar amb ell”, diu Mel. Casualitats de la vida, en un partit contra el Betis un dia que Pochettino estava sancionat, va dirigir l'Espanyol. A l'altra banqueta, Pepe Mel. Va guanyar l'Espanyol.

Casat amb l'Elisabet Sanahuja al Pla de Santa Maria un 28 d'agost, té dues filles, precioses, i segurament és hereu dels valors de l'esforç del seu pare, guixaire, i el respecte i la bondat de la seva mare, mestressa de la casa on encara viu, al costat del camp de futbol. Ah, i el Jesús, a més, és de la Colla Vella de Valls, on va ser enxaneta quan era petit. Deu ser això, potser, el que explica tantes coses, el que explica que sigui on és, tan amunt, al Tottenham, lluitant per guanyar la Premier. Sí, potser aquest és el gran secret: ser fill d'un guixaire, haver crescut a Vilabella, a l'Alt Camp… i ser de la Vella. Perquè el Jesús Pérez és de la Vella.