El tennista Lleyton Hewitt (34 anys), el jugador del futbol americà Peyton Manning (40), el jugador de bàsquet Kobe Bryant (37) i el pilot Mark Webber (40). Són quatre exemples d'esportistes d'elit que van decidir retirar-se durant l'any 2016 que acabem de tancar. Esportistes amb fama, diners, reconeixement i experiències intenses que ara hauran d'omplir el buit. En la majoria del casos es tracta de retirades forçoses per l'edat, la falta de competitivitat o les lesions.

Però el 2016 també ens deixa la retirada voluntària de dos talents molt més joves. Dos esportistes que tenien recorregut en la seva trajectòria professional i que han decidit plegar. Una decisió tan elaborada i racionalitzada com sorprenent. Són el campió del món de fórmula 1 Nico Rosberg (31 anys) i el campió olímpic de decatló Ashton Eaton (28) –també ha plegat la seva dona, bronze olímpic en heptatló, Brianne Theisen-Eaton–. Ho han deixat quan estaven en el zenit del seu rendiment, quan eren els números 1 de les seves disciplines. Abandonar per voluntat pròpia requereix una gran capacitat d'autoanàlisi física i mental. Despendre's de l'estatus o el nivell econòmic implica posseir talent per veure quin és el moment idoni per deixar-ho. És una opció molt digna haver vist el final del mandat i portar-ho a terme. I és que per retirar-se en el punt culminant també s'ha de tenir valor. És l'altre camí, el menys habitual. En la llegenda de Twitter de Nico Rosberg encara hi figura “campió del món de fórmula 1 del 2016”. Eaton ja ha anat més enllà. Ha canviat el “campió del món i olímpic de decatló” per: “Estic decidint què fer. Estaria bé ser la primera persona que arriba a Mart. D'altres interessos són l'educació, les infraestructures de transport, l'arquitectura i l'energia.” La seva última imatge sempre serà al lloc més alt del podi. Retirar-se a temps, de vegades, és sinònim de segones oportunitats. Saber retirar-se a temps també és guanyar.