L'any 2009, el cos li va donar un avís, i un infart va delatar una dolença al braç dret. Ho va atribuir als brutals placatges durant els seus anys de rugbi. Dos anys més tard, li van diagnosticar esclerosi lateral amiotròfica, ELA. “Et queden dos anys de vida, com a molt” li va dir el doctor. I Joost van der Westhuizen va fer el que sempre havia fet en un camp de rugbi: lluitar. Va tractar la seva malaltia de la mateixa manera que tractava els rivals al camp, amb valentia i arrogància. I va viure sis anys; va morir dilluns a Ciudad del Cabo, als 45 anys d'edat, amb la dignitat de qui mai es va rendir. El seu excompany a la selecció sud-africana Mark Andrews, que va guanyar al seu costat la final de la copa del món l'any 1995, va dir al Telegraph que simplement es va negar a acceptar la derrota.“Joos va personificar el que és ser un springbok”, va declarar Andrews. “Va ser un competidor fins al final i mai es va donar per vençut”, va dir Piennar.

Probablement, és el mig de melé més gran de la història de la pilota oval, perquè va trencar tots els esquemes. “Joost serà recordat com un dels grans springboks, no només de la seva generació, sinó de tots els temps”, ha assegurat el president de la selecció de rugbi de Sud-àfrica, Mark Alexander. Només Gareth Edwards rivalitza amb ell al podi dels grans. Ho va dir Eddie Jones, seleccionador anglès: “Va ser un gran corredor de pilota, va tenir una gran passada i un gran joc de puntades”, va dir Jones. “Era un defensa molt agressiu i un veritable líder de l'equip. No sempre va ser el capità, però va dirigir bé l'equip.”

La lesió de Johan Roux, abans d'una gira per Gal·les, Escòcia i Irlanda li va obrir les portes de l'equip i ningú li va poder treure el lloc. El número 9 va ser seu per a sempre. Va sumar 89 partits amb la samarreta verda i va aconseguir 190 punts, amb 38 assajos, entre el 1993 i el 2003, quan es va retirar. Va haver d'aparèixer Havana perquè algú li arrabassés el rècord de punts amb els sprinboks.

Però la història el recordarà sempre per ser l'home que va aturar el tren en la final del 1995, a Johannesburg. Chester Williams va revelar fa uns anys una conversa que es va produir a l'hotel dels amfitrions dies abans de la final. El seleccionador, Kitch Christie, explicava en un hotel de la capital el dispositiu defensiu per aturar Lomu quan Van der Westhuizen va demanar la paraula: “Millor basculo i entro en la segona cortina defensiva per aturar-lo. Si creua la primera, jo l'aturaré.” “Joost, tu no estàs en perfectes condicions”, li va respondre el seleccionador.

Més de la meitat de l'equip va saber llavors que Joost jugaria amb una costella trencada perquè a Durban, en la semifinal contra França, li va cruixir la caixa parant una altra bèstia de la naturalesa, Abdelatif Benazzi.

Però Van der Westhuizen va aturar Jona Lomu. Les imatges no menteixen, accelerava la mole maori, trencava la defensa, i per darrere de la cortina va aparèixer el 9 de Sud-àfrica, que llançant-se a la seva cintura el va agafar fins a aconseguir que el tren en marxa es detingués. Així fins a quatre vegades durant el partit, en què a més va jugar la pilota amb la intel·ligència que sempre el va caracteritzar. La seva direcció de joc va permetre la puntada de Strasky per a l'històric drop que va donar el títol als bokkes en aquella inoblidable final sud-africana.

Una vegada retirat es va convertir en analista i va presentar un programa de televisió. També va ser notícia per un vídeo sexual que va acabar destruint el seu matrimoni. En descobrir-li la malaltia, va obrir una fundació i es va dedicar a recaptar fons per a la recerca de l'ELA.

“Joost sempre va ser el bok que més vaig témer, el jugador capaç de donar una mica més, el jugador especial i el que mai va capitular. Tots a la selecció anglesa teníem total respecte per ell. Tampoc va retrocedir en la lluita contra la malaltia. I aquesta és l'última part i la millor del seu inspirador llegat”, va escriure aquesta setmana l'exjugador i exentrenador anglès Clive Woodward.