Conjura de primera
Pocs minuts després del tercer intent frustrat per pujar a primera, aquest cop contra l'Osasuna, alguns jugadors del Girona ja parlaven de les ganes que tenien de tornar a jugar, que passés ràpid l'estiu per començar una nova temporada. Recordo que vaig entrevistar Pablo Machín i, més enllà de la decepció lògica del moment, la serenor que transmetia era al mateix temps la convicció que el Girona s'havia fet gran. Tothom de la plantilla tenia coll avall que havien après del passat, havien competit en el present i que s'acabarien convertint en un equip de primera en un futur no gaire llunyà. La construcció del nou projecte (Quique Cárcel és el Monchi de segona) va resultar un conglomerat ben ideat i consistent com mai. Un equip amb el nucli dur de la gent de la casa i testimoni en primera persona del intents fallits (Pons, Granell, Eloi, Coris). La recuperació d'alguns jugadors amb l'espina clavada i la fam per ser protagonistes d'allò que se'ls va esfumar per poc (Sandaza, Cifuentes, Ramalho, Maffeo) i les incorporacions de qualitat per fer un salt de nivell (Portu, Rene, Bounou, Longo). Tot sota la batuta del líder silenciós Pablo Machín. El mateix dia que l'Osasuna celebrava el retorn a primera, al vestidor del Girona hi va haver una conjura. Queda molta lliga, però l'equip és segon en posició d'ascens directe, amb cinc punts de marge respecte al tercer i amb una sensació de solvència i convicció altament fiable. El Girona és un exemple il·lustrador de la piràmide de l'èxit del psicòleg esportiu gironí Pep Marí: poder aprendre, voler aprendre, saber aprendre i demostrar allò après. El Girona ha pogut, volgut i sabut i ara ho està demostrant. És la conjura de primera d'un equip que ara sap què vol i quin camí ha de fer per aconseguir-ho. Per cert, el meu amic del bar (en Robert) també s'ho creu. Se li continua il·luminant la cara quan parla del seu Girona. Ell també forma part de la conjura de primera.