Al Garston Boys Club, ningú marcava més gols, ni regatejava millor. L'equip solia guanyar molts partits gràcies al seu talent i s'ho passava bé, era feliç amb els seus companys, entre els quals hi havia Glenn, el seu germà. Però un dia va arribar el seu pare i li va dir que s'havia acabat. Tenia 7 anys. “Se'm va trencar el cor, em volia morir. No era un problema amb els companys, era amb els pares. Alguns acabaven de descobrir que era una nena i no volien que els seus fills juguessin contra una nena”, va recordar anys després Kelly Smith. No van tolerar que aquesta nena fos millor amb la pilota que els seus fills. “Els avergonyia. A mi em semblava ridícul, em molestava, però vaig haver de deixar l'equip.” El seu pare, Bernard, la va rescatar per primera vegada i va fundar per a ella el Pinner Girls. I Kelly va seguir jugant. Fa uns dies va comunicar que ho deixa. La dona que va canviar la història del futbol femení anglès, pur talent, tot un caràcter, diu adéu. Després de moltes lesions, molts gols i un període dur en el qual va estar enganxada a l'alcohol, ho deixa. La Smith marxa, però sempre hi haurà un abans i un després de la dama que va baixar la pilota al terra a Anglaterra. La reina de la pilota, la van anomenar.

Kelly, va néixer i va créixer a l'àrea de Watford, sempre va ser de l'Arsenal i després de jugar un any amb el Wembley Ladys, als 19 va debutar amb els gunners i va guanyar el seu primer títol de la Premier. Mesos després, va acceptar una beca a Seton Hall i va marxar als Estats Units. “El futbol anglès és una broma”, es va justificar. En veritat, per a les noies, Anglaterra era un desastre. Va fer carrera a la universitat, fins al punt que una samarreta amb el seu nom i el número 6 penja d'aquell campus, on va marcar 76 gols en 51 partits. “Recordo la primera vegada que la vaig veure. Senzillament vaig quedar impressionada”, va dir d'ella Mia Hamm. “No vaig haver de practicar, reconec que tinc aquesta qualitat”, va dir sempre Smith, l'antítesi de la frase masclista que sempre ha acompanyat la pràctica del futbol de les dones, aquella que diu que el futbol femení ni és futbol, ni és femení. Kelly defensa que pot ser un joc bastant més digne de veure que el masculí, senzillament perquè “falta engany i és més bonic, no hi ha cap parany... Odio veure el joc dels homes al més alt nivell per això, per com enganyen. És horrible. Per què s'ha de caure com si t'haguessin disparat un tret a la cara? Jo no faig això.”

Als Estats Units va fer el salt al professionalisme i va jugar fins al 2004, quan destrossada per les lesions que la van allunyar dels camps, va caure en una depressió que la va portar a l'alcoholisme. “Era tímida i solitària, no sortia gaire amb l'equip i menys quan estava lesionada i acabava la recuperació. Llavors, em vaig refugiar en la beguda. Era jove, tots els pensaments eren negatius. El meu cap estava més espatllat que el meu genoll. I bevia.” Vodka i wisky, sense parar.

El seu pare va anar al rescat i la va portar de tornada a Londres, on la fundació de Tony Adamas, un altre gunner bevedor, va fer la resta. És curiós: no hi deu haver cap equip al món que hagi tingut a les seves files més alcohòlics que l'Arsenal. “La rehabilitació va ser dura, estava macerada en alcohol. Però vaig sortir i ja no penso gaire en això. Em vaig tornar a lesionar i mai vaig buscar l'ampolla. Després d'aquells dies, si estic malament, parlo amb els amics”, va explicar al seu moment.

La rehabilitació no la va deixar en bon estat, però l'Arsenal la va ajudar, li va oferir treball com a entrenadora del futbol de base femení i va treballar fins a posar-se en forma. Va deixar l'ampolla, però no el caràcter ni l'instint i des que va reaparèixer va jugar 112 partits, va signar 100 gols i va col·laborar a guanyar quatre títols amb l'Arsenal la increïble temporada 2006/07 encara que es va perdre la final de la UEFA, després de ser suspesa per fer una botifarra a l'afició rival en la semifinal, de la qual va considerar que li faltava al respecte.

De fet, el seu talent sempre va acompanyar el seu caràcter. El seu retorn als Estats Units el va motivar la conducta de l'afició de l'Arsenal durant la celebració d'un títol de lliga. “Oferíem el trofeu a l'afició en la mitja part d'un partit i una part de la graderia va cantar: “Ensenya els pits per als nois.” Vaig decidir no jugar més per a aquesta gent.” Però va tornar a Londres i va tornar a baixar la pilota a terra, a guanyar i liderar les lady gunners. I amb la samarreta d'Anglaterra va fer història quedant subcampiona d'Europa. “És un d'aquests talents que surten una o dues vegades a la vida. Com Messi i Maradona”, va declarar Hope Powell, seleccionador anglès, parlant de la dona que millor va tocar la pilota al país que va inventar el futbol. Per això, la Smith serà, per sempre, the queen of the ball.