L'esport dels acomplexats
Em van caure a terra fa uns dies quan vaig veure que un esportista com Josef Ajram donava corda a través de Twitter a aquesta iniciativa d'acomplexats que consisteix a demanar a la UEFA que repeteixi el partit Barça-PSG. Un esportista com ell –que sempre predica l'esforç fins a trobar els límits, la lluita i la constància–, atiant la bandera d'una turba d'acomplexats que pretén canviar la història després d'una rabieta de nens mal educats i consentits. Una gran decepció, la d'aquest personatge.
Que aixequi la mà qui n'estigui fins al capdamunt de tot el que ha generat la remuntada! Baixo la mà per escriure. Fins al capdamunt perquè ha semblat que el Barça no tenia història guanyadora al darrere per la manera com s'ha celebrat un molt bon resultat. Que si s'havia de complir una promesa, que si mira com en soc, de culer, i com ploro en aquest vídeo que em vaig fer jo mateix o qui tenia al costat, que si mira quins crits més sentits, que si guaita que... Fart. Encara més avorrit, però, he acabat dels del costat oposat, els acomplexats que viuen com un tràngol la victòria del rival.
Aquest estimat esport del futbol està malalt, però en un grau per fer-s'ho mirar com abans millor. Aquí ja no es tracta de ser d'un equip o d'un altre, sinó de ser d'un equip i anar en contra de l'altre alhora. Si el Barça guanya es focalitza només en els errors que ha comès, o que sembla que ha comès l'àrbitre a favor del club català (no en contra, és clar) i s'insisteix un cop i un altre dia rere dia, amb totes les eines possibles, fins que un comença a tenir dubtes de tota mena. Ja no val el triomf del propi equip; val el mateix denunciar la victòria del rival. Això val tant per a la llotja periodística del Real Madrid com per a la d'aquí. Passa, és clar, que la d'allà, quan treu els canons, i cada cop ho fa amb més assiduïtat, ressona tot com un atac en què no hi ha treva fins al partit següent.
El que vam viure la setmana passada des del 6-1 fins a la derrota 2-1 a Riazor ja no cal que ens faci reflexionar ni que ens hagi de dur a repensar-nos la professió. No siguem tan innocents: això està podrit i l'acomplexament que viu l'aficionat del futbol i el periodista que no es treu la bufanda ni per dormir farà que aquest esport cada cop perdi més interès. Serà difícil anar a un partit o veure'l per la tele si després acomplexats pseudoperiodistes, pseudoanalistes i individus amb poca moral periodística ho revisen tot i diuen que els del teu equip són una colla de lladres, que l'àrbitre està comprat i que hi ha una conxorxa europea perquè aquest i no altres equips guanyin un trofeu.
En una altra època no sabria què dir, però en aquesta, en què el Barça té els dirigents i executius que té, em resulta impossible acceptar que puguin articular una estratègia per reunir simpaties, no només entre el col·lectiu arbitral, sinó entre l'institucional, perquè l'equip de Luis Enrique arribi a disposar d'una ajuda. Un cosa és l'afecció que pot despertar l'escut i la seva història, i una altra el nul lobby que exerceix aquesta entitat des del 2010.
Prendrem mal amb aquesta manera d'explicar el futbol, de viure'l i de fer periodisme. Aquesta passió que alguns entenen que necessita el futbol fa temps que s'ha convertit en ràbia, odi i acomplexament. A aquest pas, jo li veig més problemes que alegries en un futur immediat.
Si no respectem els èxits dels rivals, si no ajudem amb eines els que han d'exercir la justícia i si no treballem més a les redaccions i menys a les llotges, tots acabarem prenent mal, inclòs el futbol.