No hi ha un dia que Christian Gonzalo Martin no recordi que va viure per jugar a rugbi i que lluitant pel somni, es va deixar un genoll. Responsable de Fox Sports a Europa, els dies se li fan llargs a les zones mixtes, on amb freqüència la cama dreta gairebé no aguanta el seu cos de pilar. Però es va fer gran empenyent una melé i aquí segueix, lluitant amb un micròfon a la mà, perquè també va complir aquest somni: als sis anys editava diaris a l'escola.

Els orígens dels Martin s'han de buscar a Gal·les. D'allà van sortir els seus avantpassats cap a l'Argentina. Ell va néixer a San Isidro, Buenos Aires, la capital nacional del rugbi argentí, l'any 1971. Allà van jugar el seu besavi, el seu avi i el seu tiet, al club on el deixava el seu pare al matí i el recollia a la nit, menjat i cansat, quan era un nen. “Em va captivar el rugbi, i em vaig trencar el llom per arribar-hi i complir els somnis, t'ho juro. Era un hobby dur, un sacrifici, però va ser un ensenyament vital”, diu. Als 16 anys va estar dos estius, plens de pluja, fred i fang, en què només menjava, s'entrenava i dormia pensant en rugbi. I ho va aconseguir.

Va debutar amb la samarreta del CASI, amb 18 anys acabats de fer: “No vaig poder dormir les dues nits anteriors, va ser molt emocionant per a tots, per a la família i per a mi”, recorda. Es va assentar, va jugar per a la selecció de la província i, al final, l'esforç i la dedicació el van portar, l'any 1991, a debutar amb la selecció argentina, amb els pumes, contra l'Uruguai, en un torneig sud-americà. Tènia 20 anys. “Va ser emocionant, i un partit dur. Vaig tractar d'abstreure'm del moment i concentrar-me en la feina, estar a l'altura, que va ser sempre el més important per a mi”, diu abans de recordar als nois amb qui es va estrenar: “Hi eren Arbizu, Camardon, Escuder, l'alemany Brote, Horacio Rivarola, Temperley, Rolando Martin… Va ser maco, i ara ensenyo la samarreta als meus fills i m'emociono.”

Però la història com a puma va ser curta. Va arribar el professionalisme, els anys del canvi i se li va obrir un camí que el va portar a França, on va militar al Tulle i al Brive quan s'emmascarava el semiprofessionalisme amb càrrecs municipals. “Em van preguntar on em podien col·locar. Els vaig dir que volia treballar en alguna cosa de comunicació… i em van posar a fer de jardiner. No sabia diferenciar una rosa d'una margarida.” L'any 1995 va creuar el canal amb una oferta del Bridgend RFC. Jugar a Gal·les era jugar a “la terra dels seus pares” i hi va anar de cap. Només aterrar a Londres, li va caure el somni. “Em van matar. Havien canviat l'entrenador el dia abans i el nou no volia estrangers.” Així que sense equip, va trucar a un amic intermediari. Dos minuts després, tenia una prova amb el Leicester i amb els Saracens. Les va superar totes dues. Va triar anar a Londres i el mateix dia que es van obrir les inscripcions es va convertir en el primer puma de la història que jugava professionalment a Anglaterra.

“Al meu club, el CASI, hi va haver qui em va deixar de parlar, gent que m'havia vist néixer, que havia jugat amb el meu avi, amb el meu tiet, em va negar la salutació. Hi havia més papistes que el papa”, recorda. “Els valors de disciplina, honestedat, amistat, compromís, joc net, van trontollar amb el professionalisme, perquè van trontollar els valors”, admet. Ell mai els va perdre. Aquells primers anys de professionalisme van ser un calvari. “Els entrenaments es van endurir al límit, ens van esprémer totalment. Jugàvem tres partits a la setmana, una bogeria. En els contractes, més de la meitat del cobrament estava lligat als partits que es jugaven. La primera paraula que em vaig gravar al cap va ser available!” S'infiltrava lidocaïna al genoll i va jugar fins a rebentar. Ho va fer al costat de mites com Sella, Michael Lynagh, Richard Hill, Gavin Johnson i Philippe Pienaar. Es va retirar sent campió de Gal·les, defensant el Pontypridd el 2000.

“El rugbi m'ho ha donat tot”, insisteix Martin. Fins al punt que el seu company Bruno Girardeau, li va presentar una tal Helene, la seva nova aupere i fa vint anys que estan casats. Viuen a Fleet, a Hampshire, amb els seus fills Tedy, que, és clar, juga a rugbi i Victoria. Allà troba temps per col·laborar amb Rugbi per la Pau, amb els quals va organitzar la trobada que van disputar veterans de la guerra de les Malvines fa un parell d'anys o per col·laborar amb l'equip del seu fill, o per jugar els Scottish Highland Games a l'estiu.

Però a Martin no hi ha dia que el genoll no li recordi que es va deixar la pell per un somni. Ni que el que va aprendre en un partit de rugbi li dicti en consciència com és el camí. A la vida o en una zona mixta.