“Arriba un moment / quan un nen s'ha de convertir en un home / quan la por s'ha de convertir en valentia / quan els pensaments han de recórrer a la creença.” Mario Itoje tenia 11 anys i practicava rugbi, bàsquet, atletisme i jugava a futbol a l'escola Saint George, a Haperenden. Als 16, va guanyar una beca que el va portar a estudiar a Harrow per jugar a rugbi. Avui l'anomenen l'Escollit. Acaba de guanyar la seva segona copa d'Europa amb els Saracens. Està cridat a capitanejar la selecció anglesa. És un portent.

Va ser ell qui va escriure aquest poema, There comes a time, en un autocar, fent camí cap al seu primer partit en l'Aviva Premier League. Tenia 19 anys. Poc després, va marxar amb la selecció al mundial júnior i el van anomenar el Poeta, perquè es va passar la concentració escrivint durant les hores lliures. “Potser us penseu que soc William Wordsworth. Vaig tenir aquest rampell, però fa molt que no escric, potser dos anys, només a l'habitació d'un hotel…”, raona. Ha estat escollit millor jugador europeu i millor jugador del món. Juga amb l'equip que el va descartar amb 14 anys. Dona la raó als que van prendre aquella decisió: “Llavors no era tan bo. Quan vaig començar corria com un pollastre sense cap. No coneixia les regles. Sempre estava en fora de joc. Era el noi llargarut de la cantonada.”

Itoje va néixer a Camden, Londres, el 28 d'octubre del 1994, i és fan de l'Arsenal. Els seus pares, emigrants nigerians, no tenen cap antecedent que els vinculi amb l'esport. Efren és matemàtic, va exercir com a professor de necessitats especials abans de fitxar per una empresa petrolífera; la seva mare, Florencia, sempre ha tingut cura de la casa. “Cap dels dos va pensar que em dedicaria al rugbi. Ni a cap esport, com els altres nens. Ells es van preocupar que completés els estudis, perquè sempre han entès que una persona està formada si té estudis.” Ara, mentre cursa un mòdul de polítiques a l'escola d'estudis orientals i africans de Londres, ha guanyat la copa d'Europa amb els Saracencs.

És la segona. La primera la va aconseguir contra el Racing Metro 92, i la seva exhibició com a flanker va ser tan impressionant que va ser triat millor jugador del partit. Per potent i intuïtiu, se salta els line-outs que fa goig i sembla tan còmode al camp com a les aules, on estudia perquè diu que la majoria dels seus companys no sap amb qui comparteix pupitre: “És agradable que al teu entorn no et reconeguin. Fa la vida una mica més fàcil”, assegura. Evidentment, alguns professors saben que aquest estiu anirà de gira amb els British & Irish Lions.

The pretty one, com l'anomenen a l'equip quan s'enriuen d'ell perquè renuncia a prendre més cerveses de les aconsellables en un tercer temps, assegura que va decidir estudiar polítiques perquè: “Ho vaig considerar interessant, no per dedicar-m'hi.” I tan aviat s'arrenca a posicionar-se obertament en contra del Brexit, –“vull el meu país obertament integrat a Europa”–, com es mostra favorable a la causa feminista: “Em sento un feminista liberal. Vivim en un sistema de patriarcat. La societat ha imposat condicions injustes i deslleials a les dones. Els homes tenen més oportunitats de tenir èxit que elles. I no és just”, reivindica. Per això reclama justícia també en l'esport. “Les firmes comercials han d'invertir per ajudar que creixi la igualtat i creixi l'esport femení”, sosté. I també intervé en el debat sobre la discriminació racial en el rugbi: “No n'he patit, però és mes normal en la fase formativa que en la semiprofessional o en l'elit. Per què? Les millors escoles del país són normalment les privades i si ens fixem en la composició dels equips juvenils, els jugadors normalment venen d'allà. Segurament és també un problema d'oportunitats”, assegura convençut. Considera el rugbi un esport “dur” i admet que no l'omple totalment “com a persona”, però es reconeix feliç quan el practica.

La seva importància en el joc implica la selecció anglesa. El 12 de març del 2016, en el seu segon partit amb la selecció de la rosa, va rebentar contra el País de Gal·les i va rebentar el joc de control que habitualment practicaven els anglesos sota la direcció d'Edie Jones, que el va reciclar per jugar a la segona línia i es va rendir a la grandesa d'Itoje després d'haver-lo comparat amb un Opel utilitari: “No hi ha manera de frenar-lo. És un BMW.” Paul Gustard, entrenador de defensa de l'actual campió del Sis Nacions, l'assenyala com l'hereu de Johnson i O'Conell, però ell s'hi resisteix: “Tinc la meva visió. Sé qui soc i què vull ser. Sé on vaig. Soc molt autocrític. Però la veritat és que quan torno a casa, estic en pau amb mi mateix.” Si busca referents, els troba al seu propi equip, amb Neil de Kock. “És tan vell com el meu pare i hauries de veure com s'entrena. Això em motiva.”

Itoje s'acaba de comprar una casa a Londres i els seus companys se'n riuen de l'asèptica decoració: “El majordom es congela quan li porta el que li demana de la cuina al saló”, bromejava un d'ells en un reportatge en un magazín del The Sunday Times, en què Itoje explica que pensa decorar-la amb quadres de pintura africana moderna.