El Girona torna a trucar a la porta de primera. El 17 de juny de l'any passat vaig publicar en aquest mateix espai un article titulat “Les petites coses”. Era el dia abans del Girona-Osasuna amb l'ascens a primera divisió en joc. S'acabava així: “Dilluns, com sempre, tornaré al bar. I ja m'imagino la cara d'en Robert si tot va bé. Hi haurà abraçada. Són les petites coses que s'han d'assaborir.” Ha passat gairebé un any i tinc l'abraçada pendent. El Girona va perdre aquell partit 0-1 i va ser l'Osasuna el que va acabar pujant. En Robert, el propietari del bar restaurant on vaig gairebé cada dia, ja fa dies que té clar que aquest cop serà el definitiu. “Aquest any sí.” Ho diu amb convenciment, amb una mitja rialla i amb el punt de prudència d'un seguidor fidel que ha tastat en primera persona l'amargura del dia del Lugo, la desfeta contra el Saragossa, la festa de l'Almeria i el sotrac de l'Osasuna. Dissabte era al camp del Llevant després de reclutar tota la família per donar el servei del dinar i quedar alliberat per anar a veure el seu Girona, tot i que la coincidència amb el Temps de Flors recomanava ser al peu del canó. Però qui ha fet costat a l'equip cada cap de setmana, qui ha anat a Montilivi amb tardes de fred i pluja, qui ha viatjat al camp del Rayo, l'Osca, el Saragossa i el Mirandés aquesta temporada s'ha guanyat el dret de veure en directe un ascens històric. La persistència en el treball ben fet ha de tenir recompensa i també l'ha de tenir la persistència dels seguidors fidels que sempre hi són. Avui, en Robert estarà pendent del Getafe-Elx, conscient que la triple carambola en un mateix cap de setmana és complicada, però segur que l'any vinent veurà el Barça i el Madrid a Montilivi. I, després de gairebé un any, podré complir el deute de les petites coses. No sé si serà dilluns vinent, però hi haurà un dilluns, ben aviat, on podré fer l'abraçada de primera que tinc pendent.