Final d’etapa
El Barça acaba una etapa en què ha estat més a prop de les sensacions que dels sentiments. Ha creat molts moments d’excitació, fins i tot d’eufòria, i alguns de decepció, però difícilment ha commogut, ha emocionat. Ha deixat moltes copes a les vitrines, però li ha costat deixar empremta a l’ànima. Se’n va Luis Enrique, un entrenador que ha sabut retrobar el camí dels títols per a una generació de jugadors magnífica. I haurà de començar una nova etapa que reactivi l’equip més enllà de la sala de trofeus.
L’equip ha acabat bé un curs en què ha justejat. El títol de copa és el mínim que es pot demanar a aquest equip, que ha deixat escapar els altres per falta d’atenció. No per falta de capacitat. En la copa ha estat sempre al to adequat des del principi fins al final. Ahir, en el comiat de Luis Enrique, va ser quan l’equip va mostrar menys aire de fi de cicle que altres vegades aquesta temporada. Conduït per Messi, va elevar prou el nivell per superar el rival i el desequilibri arbitral. I, per tant, per guanyar i aixecar la copa.
En la primera part es va veure una versió molt bona dels dos equips. El Barça va ser laboriós, minuciós i profund en la combinació de la pilota davant el dens dispositiu defensiu del rival. I l’Alavés va reduir molt els espais i va saber treure petroli de les seves incursions a l’àrea del Barça, encara que el gol de l’empat fos de falta, magníficament llançada per Theo Hernández, que sembla un jugador molt fet per tenir només 19 anys. Tàcticament, l’equip de Pellegrino va estar molt bé, però només hi va haver una cosa que no va poder contenir. Un fenomen de la natura i del futbol: Leo Messi. Com tantes altres vegades, el geni argentí no només va decidir el partit amb les seves intervencions, sinó que va mostrar al seu equip quina era la manera de fer-ho col·lectivament. No era un partit per tenir pressa, ni per buscar dreceres ni esperar oportunitats per desplegar el joc directe. El partit que plantejava l’Alavés requeria el millor Barça, el que es passa la pilota i se la torna a passar fins a trobar l’escletxa per castigar el rival.
Insistir, insistir i insistir. Això és el que va fer Messi una vegada i una altra i el que va fer l’equip. Amb paciència però amb intenció. Sent profund per no acabar sent retòric. En aquest escenari també havia de destacar un altre actor, Iniesta. El manxec va estar fi, delicat i precís per crear dubtes en les línies rivals i molt inspirat entre línies. I encara hi va haver un altre factor, més inesperat, que va beneficiar el Barça. La lesió de Mascherano en un xoc va permetre l’entrada d’André Gomes, que, jugant de lateral dret, va oferir la millor imatge de la temporada. Va entendre bé les necessitats de la seva posició i va jugar amb la confiança que no se li havia vist. En algun moment fins i tot va imitar les poderoses conduccions de pilota de Sergi Roberto i va fer l’assistència del segon gol. Per acabar de crear les millors condicions, Neymar va col·laborar amb Messi en la recerca d’espais on no n’hi havia. Però va ser en conjunt que el Barça va fer un bon partit. És a dir, va crear les millors condicions perquè Messi comandés les operacions definitives. Però a pesar del bon partit dels blaugrana, l’Alavés va ser capaç de crear una clara ocasió de gol i de marcar-ne un. En certa manera va recordar que si el Barça hagués estat més contemplatiu, com tantes vegades ho ha fet aquesta temporada, el partit hauria pogut tenir un signe diferent. El Barça va estar al nivell suficient, també, perquè el criteri tendenciós de Clos Gómez no tingués conseqüències en el marcador.
Va ser en la segona part, sobre el coixí del 3-1, que l’equip de Luis Enrique va abaixar una mica el pistó. No va córrer perill, perquè l’Alavés havia de fer el que no li agrada fer, obrir-se. I el partit va acabar amb un acte simbòlic. Luis Enrique va donar deu minuts al recuperat Aleix Vidal, el jugador en qui no havia confiat durant mitja temporada. El tècnic asturià va tenir el comiat que mereixia.