“El més fàcil és sortir i aixafar algú en un tackle; el difícil i valent és agafar la pilota i sortir jugant-la, però no donar una puntada de peu per atacar, cuidar la pilota en segons quines zones del camp.” Qui va dir això, fa anys, va ser Michael Carrick, futbolista nascut a Wallsend, el mateix poble on va arribar a la vida Sting, el de Police, una ciutat portuària, dura, propera a Newcastle. Diumenge, a Old Trafford, se li rendirà tribut pels seus deu anys vestint de vermell. És l’últim exponent dels Fergie babys i va ser el contrapunt perfecte per a Paul Scholes, l’home que va donar de menjar a Giggs i a Beckam, el tipus que cuidava de Rio Ferdinand i de les espatlles de Neville, el Busi d’Old Trafford, el tipus discret que sempre treballa per als altres. “I que havia de fer? Buscar la meva glòria o la de l’equip? Tenia Cristiano [Ronaldo] a la dreta, Wayne [Rooney] al davant i Paul [Scholes] al costat, així que sempre vaig pensar, dona’ls la pilota a ells, dona-la als millors”, li va dir un dia a Graham Hunter. “Els mirava en els entrenaments i pensava: «Què els fa tan bons?» Sempre vaig pensar que havia d’aprendre d’ells i quan vaig arribar al United vaig saber com n’era, d’afortunat, de per poder jugar al seu costat.”

Carrick sempre ha estat un tipus valent. Per això agafava la pilota a les zones del camp on a Anglaterra, normalment, se la treien de sobre, i per això als 16 anys va baixar a Londres per jugar al West Ham. Això va ser una de les coses que va cridar l’atenció de Ferguson: “Un noi de 16 anys, que va de Newcastle a l’est de Londres… Això és una caminada. Em va fer l’efecte que la confiança que tenia en si mateix era enorme. La seva qualitat i la seva personalitat li van permetre la seva fantàstica carrera.”

Fitxar-lo no va ser fàcil. El United va pagar 27 milions de lliures al Tottenham fa deu anys. El seu talent i el temps van fer la resta. Ningú ha apreciat més Michael que els migcampistes que han jugat al seu costat. Scholes com ningú: “Ell no és un jugador de passades de Hollywood, no marca gaires gols, però m’encantava jugar al seu costat. Sempre estava al lloc correcte. Em va fer millor futbolista.” Com a molts, a Scholes també el sorprèn la seva poca presència a la selecció d’Anglaterra, tot i que va ser convocat per a dos mundials. “No crec que li hagin donat una bona opció amb Anglaterra. Tan aviat com l’equip ha tingut un mal resultat, Michael ho ha pagat. Hauria d’haver jugat més. Si hagués estat espanyol o alemany, probablement ho hauria fet i seria campió del món.” Només ha jugat 33 vegades amb Anglaterra en catorze anys. És un fet que també s’ha plantejat Xabi Alonso: “Sempre m’he vist en Carrick i sempre he pensat que podria jugar amb Espanya. Michael i Scholes eren com una màquina perfecta, perquè Carrick sempre estava a la posició correcta i Scholes s’anava movent, fent les seves coses especials”, sosté el basc. O Xavi Hernández, que li ha enviat una emotiva carta aquesta setmana disculpant-se per no poder assistir al seu homenatge. “Per a mi va ser un honor coincidir amb ell al camp. És fi, mai rifa una passada. Un futbolista que sempre ha tingut el meu màxim respecte”, assegura qui va ser el gran capità del millor Barça de la història i que, per descomptat, quan pensa en ell, pensa en Busi. “Sóc un gran fan de Busquets”, admet Carrick. “Fer el joc tan simple, no és fàcil. No és realment un jugador agressiu, però ell té aquest do d’aconseguir guardar sempre la pilota, i en un o dos tocs, i moure-la com ningú. I quan la té, tot sembla bastant més simple, i penses: «Què està fent?» Però et poses en aquesta posició, on tot vola al teu voltant a cent quilòmetres per hora i veus que té un art real. Aprecio molt el seu talent.”

Casat amb Lisa Roughead, la seva xicota d’infància, professora de pilates a Wymondham, té una filla i un fill i també un germà, Graeme, que va jugar al West Ham United, però que va tenir diverses lesions i ho va deixar, tot i que ha seguit lligat al futbol com a entrenador a les divisions inferiors del Northumbria FC i a l’acadèmia del Newcastle United i ara treballa per la federació anglesa. Al United es dona per fet que Michael també acabarà assegut a les banquetes, perquè estima el futbol i assumeix responsabilitats. Així ho va fer l’any passat quan de bracet de Rooney i Young va trucar a la porta de Van Gaal per dir-li que l’equip estava fart dels seus mètodes avorrits i de les seves esbroncades després dels partits: “Som un grup adult i professional. Necessitem assumir responsabilitats al camp i divertir-nos durant la setmana”, li van etzibar. Van Gaal va canviar i l’equip va acabar guanyant la Cup.

Carrick estima el futbol i aquesta passió només és comparable amb la fórmula 1, motiu pel qual no ha estat estrany veure’l menjar a la Barceloneta perquè li encanta anar a Montmeló. Assegura que la fortalesa mental dels pilots de F-1 el meravella, que al·lucina amb la seva capacitat per manejar centenars de botons a la cabina, però que si es rendeix davant d’alguna cosa és amb els pilots Old School. “El meu ídol és Senna. He vist centenars de vegades imatges seves conduint a Mònaco amb una mà en la vella palanca de canvis i una altra al volant. Això era increïble!”

Per a increïble, el palmarès del jugador a qui anomenen Mazinger, una llegenda: ha jugat 459 partits amb el United i ha guanyat cinc Premier League, una FA Cup, quatre Community Shield, dues copes de la Lliga, una Champions League, un mundial de clubs i la UEFA Cup de la setmana passada contra l’Ajax. Acaba de renovar per un any i és tan gran, li agrada tant el futbol, que ara, com que s’avorreix jugant amb Mourinho, quan acaba els partits, demana perdó als rivals.