Valverde i un pas més
“Espero que tots gaudim, que la gent estigui contenta”, ha repetit Ernesto Valverde els primers dies a casa nostra. “No conec Valverde, però l’objectiu és el mateix: guanyar títols”, ha dit Leo Messi des de la Xina. Convé deixar les coses clares d’entrada: aquí gaudirem i serem feliços si aixequem Champions i lligues. A propòsit, els fitxatges han de ser de qualitat suprema, ni saldos ni repescats sense mèrits (això no són reforços).
El posat del Txingurri no transmet trempera, certament, però és un tipus llest: el seu dibuix de referència és el 4-2-3-1, però s’ha afanyat a dir-nos que “el dibuix no és important”. I ha afegit: “Soc conscient de l’estil del Barça, però procurarem fer un pas més.” Com jugarà el Barça de Messi, entrenat per Valverde? El seu leitmotiv és la pressió i la intensitat, i és obvi que portarem la iniciativa, però el seu Athletic no era de possessions llargues.
De totes maneres, Valverde sap que el trident (inigualable) condiciona el sistema. El pla és clar i no hi ha gaire marge de variació: Messi, Suárez i Neymar, quan vostès tinguin la pilota preocupin-se de fer gol, i la resta és cosa nostra. I què vol dir “la resta”? Procurar tenir/recuperar la pilota per donar-la als tres del davant en bones condicions i, també, garantir l’equilibri tàctic indispensable que ens protegeixi.
En rigor, el “pas més” de Valverde és poder completar l’evolució iniciada impecablement per Luis Enrique. El tàndem Lucho-Unzué s’ha encallat en la segona fase del procés. Parlo del dèficit als laterals, de no haver sabut convèncer el trident que entri en les rotacions... però, sobretot, de no haver doblat bé les posicions del mig del camp. Allà on l’equip batega i respira. En aquests tres anys, per poder jugar amb el trident i mantenir el 4-3-3, hem disposat d’uns “migcampistes totals”: àngels en la creació i dimonis en la recuperació. Toc precís i pressió insaciable: Busquets, Rakitic i Iniesta.
El nostre mig del camp ha d’estar format per jugadors que puguin aguantar un ritme alt de pressió i d’intensitat. I és a la medul·lar on les rotacions de qualitat són més imprescindibles, per poder mantenir els efectius frescos i en plenitud de facultats. I és per això que les posicions han d’estar perfectament doblades.
De com es resolgui el trencaclosques del mig del camp en depèn que l’equip funcioni bé. Ens preguntem si Valverde jugarà amb tres migcampistes, si introduirà el doble pivot, si Iniesta perdrà protagonisme... Però sigui com vulgui, és indispensable disposar de sis migcampistes titulars en la nova plantilla per doblar eficaçment –insisteixo– les posicions. I jo només n’hi veig quatre: Busquets, Rakitic, Iniesta i Sergi Roberto –Rafinha és un bon element, però no és titular–. Ens falten dos reforços per completar aquest cos d’elit, i un ha ser físicament molt potent.
Pel que fa al gran Iniesta, perdrà continuïtat però no protagonisme. És peça clau, per moltes raons.
‘Vecchia signora’, confiem en vostè
Recordem els dos primers manaments, de compliment obligat, del barcelonisme. El primer: desitjaràs que el Barça guanyi sempre. El segon: desitjaràs que el Madrid perdi sempre.
Dita la qual cosa, la desitjadíssima derrota de la penya dels germans Padrós, avui, no em farà oblidar que fa dos anys que no hi pintem res, a la Champions. Perquè les seves derrotes no compensen els nostres fracassos.
Forza Juve! Vecchia signora, ci fidiamo di te. I que a Cardiff es faci justícia.