No es coneix un tipus que solcant les ones honri més l’imperi britànic que Charles Benedict Ainslie, amb permís del primer vescomte de Nelson, el tal Horaci. Ningú llegeix el vent al mar com aquest home, nascut el 5 de febrer del 1977 a Macclesfield. La seva llegenda parla per si sola. No hi ha mariner olímpic que li aguanti la mirada, perquè el 2012 es va convertir en el primer regatista que guanyava cinc medalles en cinc Jocs Olímpics. Va guanyar la plata en la classe Laser d’Atlanta 96, l’or a Sydney 2000, i en la classe Finn a Atenes 2004, a Pequín i a Londres 2012. Va igualar les medalles olímpiques d’aquest esport del brasiler Torben Grael i va superar Paul Bert Elvstrom. És l’esportista que més vegades ha guanyat el guardó de regatista mundial de la ISAF (1998, 2002, 2008 i 2012).

“No m’agrada comparar, sobretot en atletes d’esports diferents, però Ben competeix en una modalitat en què només pots guanyar una medalla cada quatre anys, i esportistes com Bolt o Phelps poden guanyar dues o tres proves i sumar vuit o nou medalles en la seva carrera. Ell no, la gent de la vela no… i té cinc medalles. Això és fantàstic”, va assegurar el president del COI, Jacques Rogge, que va competir en vela en tres Jocs (1968, 1972 i 1976), quan Ainsle es va imposar, en la inoblidable regata de Weymouth, al danès Christiansen. No ho va fer de qualsevol manera, perquè aquest senyor, honrat com a Sir per la reina d’Anglaterra, ha protagonitzat regates que s’expliquen com a batalles inoblidables i remeten a disputes contra l’únic que va ser capaç de vèncer Ainslie en uns Jocs Olímpics, al parc de regates de Savanha, a Atlanta, en situacions infernals, el brasiler Scheid, un altre mite (dos ors, dues plates i un bronze).

Ainslie porta el vent a la sang. El seu pare, Roddy, va ser skkiper del Second Life, que el 1973 va prendre part en la primera World Race. Als 9 anys, va guanyar la primera regata, navegant en Optimist per al Restronguet Sailing Club, de Falmouth, mentre somiava ser com Ayrton Senna –“si no em dediqués a la vela, seria pilot de F-1, els únics més ràpids que nosaltres”, diu– i del món de la vela idolatrava Paul Elstrom i Russell Coutts. Diu que el va enganxar la sensació de llibertat i la possibilitat de viatjar pel món, fins que als 16 anys va ser medalla d’or en un mundial de Laser. Als 19, es va barallar i va perdre amb Scheid per una medalla d’or a Atlanta 96. “Em va anar bé perdre. Era un nano i si hagués guanyat, m’ho hauria cregut. Aquella derrota em va ensenyar a lluitar, a superar-me, a seguir endavant.”

El 2000 es va penjar l’or i a Atenes 2004, després de passar a Laser, va repetir, davant l’espanyol Trujillo, amb una regata molt tècnica, al timó d’un vaixell pel qual va haver de guanyar pes, en una Golden Race en què va navegar “nerviós”. “Ainslie és probablement el millor navegant que hagi vist mai. És increïble la seva capacitat al timó i en l’estratègia”, va dir l’espanyol d’ell. Ainslie va repetir medalla a Pequín, en una regata en aigües enfuriades, vents incontrolats, llamps i trons, durant una setmana que difícilment oblidaran els que la van viure. “Deien que l’últim any tenia la medalla garantida, però la vaig haver de guanyar contra els vaixells i els elements”, va dir amb raó. “Aquells Jocs van ser bèsties, els matins a Quindado van ser salvatges. Quan podíem sortir a navegar.” A més, dos dies abans de la regata decisiva, va tenir galteres. Però no va donar pistes i va guanyar sense concedir cap treva a l’enemic.

Es va superar a Weymouth, en els Jocs de Londres, perquè va començar fatal i va acabar dominant el vaixell d’una manera sensacional, en un compte enrere de la sortida inoblidable, jugant al gat i a la rata amb el vaixell d’oficials i amb el seu gran rival, el danès Christiansen, que passarà als anals de la navegació olímpica per una de les maniobres més arriscades que es recorden en uns Jocs i que va portar el seu rival a una emboscada marítima: “Sabia que estaven conspirant contra mi, i em vaig enfadar, vaig donar el millor que tenia per forçar el danès a generar una penalització” i va canviar canons per vent, fins a arraconar-lo en l’última plaça de la regata. Va eliminar per defecte, i en comptes de guanyar, es va deixar caure, arrossegant Christiansen, a l’últim lloc perquè hagués de descartar dues regates i perdés la medalla d’or. Una jugada mestra, digna del que és, un geni al timó, un mariner enorme. El millor. Així es va penjar davant de milers de seguidors, a Weymouth, la medalla que el consagra com el millor navegant olímpic de tots els temps.

Ara, navega rumb al somni de guanyar la copa d’Amèrica. Al timó de l’hidrolliscador de 2,4 tones de l’equip Land Rover BAR, un volant creat amb la tecnologia punta de la indústria automobilística britànica de la qual Ben Ainslie ha dit: “No es tracta només d’una peça que porta darrere una gran feina de disseny i enginyeria, també és una obra artesanal. Els controls són intuïtius i suaus, a més d’oferir la sensació i la interacció justes. Realment marca la diferència a l’hora de controlar l’R1.”

És del Chelsea i té una frase de capçalera: “L’èxit no és definitiu, el fracàs no és fatal: el que importa és el coratge de continuar.” Ho va dir Winston Churchill.