Els British & Irish Lions han marxat de gira a Nova Zelanda amb 16 anglesos, 12 gal·lesos, 11 irlandesos i 2 escocesos. El responsable de l’elecció, Warren Gatland, ha assenyalat a Sam Warburton, gal·lès i tercera línia, com a capità per segona vegada consecutiva en una gira dels de la samarreta vermella. L’elecció de jugadors del kiwi ha generat polèmica, perquè entre els 41 hi ha sorpreses i molts novells (26). Per a molts experts és el pitjor grup dels Lions en tota la seva dilatada història. I arribats a aquest punt, el fantasma del curs del 71 s’apareix com mai.

L’última vegada que All Blacks i Lions es van enfrontar va ser l’any 2005. Els kiwis van destrossar als Lions, que històricament van de viatge cada quatre anys amb destinació Austràlia, Sud-àfrica o Nova Zelanda, encara que l’historiador David Walmsley, en el seu llibre The Lions: The Completi History and Irish Rugbi Union Team, sostingui que els Lions van jugar a Argentina en 1910, 1927 i 1936. Tot va començar el 8 de març de 1888, quan els anglesos Alfred Shaw i Arthur Shrewsbury, imitant el que un any abans havia fet l’equip de cricket, van viatjar a Austràlia i Nova Zelanda amb un combinat de jugadors de la localitat escocesa de Hawick i anglesos de Yorkshire, a més d’un gal·lès, William Thomas, i un tipus de l’Illa de Man, AP Penketh. Va començar així la llegenda d’un equip que jugava el partit, anava a l’hospital, s’emborratxava, agafava l’autobús, jugava un altre partit, tornava a l’hospital, una altra borratxera i així una setmana darrera una altra, fins que tornava a agafar el vaixell o l’avió i tornaven a casa. I normalment, si jugava en terreny kiwi, si jugava contra els All Blacks, perdia. Així va ser en 1904, 1908, 1930, 1950, 1959, 1966… fins a la gira de 1971, fins a les tardes a Dunedin, Christchurch, Wellington i Auckland que van canviar la història del rugbi, fins aquell gran equip que va reunir Carwyn James (1929, Cefneithin, Gal·les), el fill d’un miner que va dirigir a un equip irrepetible. Un grup ple de gal·lesos on jugaven Barry John, Gareth Edwards, John Dawes , JPR. Williams, Gerald Davies, John Taylor, Derek Quinnell, Mervyn Davies; uns pocs anglesos -John Pullin, David Duckham-; irlandesos com Fergus Slattery o Mike Gibson i uns pocs escocesos, com Frank Laidlaw, Ian McLauchlan o Gordon Brown.

James, els va dir: “En el rugbi s’ataca des de qualsevol lloc”. I va així ho van fer . Ningú abans havia fet córrer als All Blacks. “Anem a atacar tota l’estona”, va explicar Mc Bride que els havia anunciat l’entrenador. I això van fer. I va aparèixer Barry John, un altre gal·lès, del mateix poble que l’entrenador, tímid, volàtil, valent, al que havien trencat la clavícula en el seu primer partit amb els Lions quatre anys abans, i que acabava de guanyar per a Gal·les el Cinc Nacions i el primer Gran Slam des dels anys 50, un xaval que va aconseguir un assaig, dues conversions i un drop contra els All Blacks que el van coronar com a Rei del rugbi.

Els Lions van començar aquella gira el 26 de Juny de 1971, a Dunedin, en el primer test contra els All Blacks. Van forçar als kiwis a perseguir-los com mai i els van guanyar ( 3-9). La resposta dels All Blacks va ser tremenda. 22-12. Les sèries empatades mancant dos partits. I va arribar el 31 de juliol de 1971. Aquell tercer partit va ser considerat com el més important de la història de Nova Zelanda. Lògic tenint en compte que no havien perdut en una gira contra els Lions en 75 anys en el seu camp i perillava el rècord. I van perdre els kiwis 13-3.

Als All Blacks els quedava un últim cartutx, per a, com a mínim, salvar el seu honor i empatar les sèries. La victòria ja no era possible, i per a l’ego dels kiwis, jugar a no perdre era un mal menor, però alleujava la idea de perdre per primera vegada contra els Lions. Va ser una gran batalla. Desesperats, els All Blacks van tractar d’impedir a cops que els de vermell no corressin. Cada dos minuts, un tipus de vermell quedava tombat a terra i sortien les assistències. Quan no era un placatge fora de temps, era una puntada, un cop de genoll o una coça o un cop de puny. 8-8 al descans. Els Lions, lluitaven amb orgull i honor. Els hi anava la història. Les imatges no menteixen. I a pocs minuts per al final, JPR Williams, per primera vegada en la seva carrera, des de 45 metres, va fer un drop. En la puntada anava la història. La va clavar. 11-14. Els All Blacks, sense temps, només van aconseguir empatar el partit. 14-14. Empat. Els Lions feien història.

“Com es placa a un fantasma?”, es va preguntar William Fergus McCormick, després de sucumbir al talent de Barry. Encara no ho sap. Barry John va deixar el rugbi als 27 anys quan un nen li va fer una reverència a Cardiff i va entendre que jugava a rugbi per ser feliç, no per ser famós. Va ser el rei. També l’anomenaven Déu. Un lleó convertit en fantasma al que ningú va poder placar en la històrica gira del 71.